36.518.100 ciutadans espanyols han estat cridats a les urnes aquest 26-J, 7.148 més que en les eleccions del 20-D. 5.519.776 d’aquests electors són catalans, 3.345 més respecte de les darreres eleccions. D’aquest cens, 206.186 ciutadans amb nacionalitat espanyola són considerats “residents absents”; és a dir, que viuen a l'estranger i estan inscrits al CERA. La participació d’avui ha estat, però, molt inferior a la del 20-D. La baixada de la participació, per tant, ha perjudicat els partits que es presentaven com a alternativa al PP i al PSOE. Ni Unidos Podemos, i encara menys C’s, han aconseguit els objectius que es plantejaven.

Sis mesos després d’unes renyides eleccions, els resultats d’aquests nous comicis no han canviat les coses. La il·lusió ha durat tan sols una hora, entre el sondeig que han publicat les televisions públiques i els primers escrutinis reals. Per cert, comença a ser l’hora de demanar responsabilitats als ens públics per malgastar els diners d’una manera tan banal. Fa anys i panys que cap enquesta encerta res de res i ningú no els demana responsabilitats. És un escàndol majúscul que no s’hauria de permetre. Si Caprabo et torna els diners quan un producte seu supera el preu de Mercadona, potser estaria bé que les empreses de prospectiva electoral tornessin els diners a la gent, perquè aquest producte macat el paguem tots els ciutadans.

Comença a ser l’hora de demanar responsabilitats als ens públics pels sondejos, per malgastar els diners d’una manera tan banal

Els ben prometo que he posat títol a aquest article a primera hora del matí. Ho he fet com una aposta amb mi mateix, perquè el nas em deia que no canviarien gaire les coses. Fins i tot estava convençut que C’s perdria gas respecte del PP, atès que durant aquests mesos s’ha demostrat que és un partit insubstancial, nascut de la fòbia anticatalanista d’una colla d’intel·lectuals catalans i reconvertit al liberalisme a tota pressa. A Catalunya ha volgut fer de Convergència i no ha resultat creïble, perquè tothom té memòria, i a Espanya la seva opció de pactar amb el PSOE va fer-li perdre la confiança de la dreta mediàtica i popular, que es manté fidel al PP malgrat els múltiples casos de corrupció del partit postfranquista.

Unidos Podemos no ha aconseguit, tampoc, superar el PSOE, almenys a l’hora que escric. La suma d’IU i Podemos no ha tingut l’efecte multiplicador que esperaven. Com ja va quedar demostrat el 20-D, els únics que mantenen l’empenta són les anomenades confluències, que es beneficien de l’afegit d’anar acompanyades de grups i persones partidàries de l’autodeterminació. El que vol dir això és que tota alternativa passa per resoldre d’una vegada el “problema” d’Espanya. Perquè qui té realment un problema és Espanya, ja que la força de les nacionalitats és el més sòlid i rupturista dels moviments de canvi plantejats en els darrers sis anys. A més, Unidos Podemos s’ha equivocat en presentar el PSOE com l’adversari al qual calia superar. La lluita fratricida sempre es paga.

CDC no resisteix la seva falta de renovació en un país que no perdona la corrupció, castiga l’arrogància i abandona els que no saben liderar a les verdes i a les madures

Això mateix és el que li ha passat a CDC. ERC no era l’enemic a batre. La més que dolenta campanya de CDC, planificada per recuperar un electoral envellit i nuclear, no serveix de res. Convergència no resisteix la seva falta de renovació en un país que, a diferència d’Espanya, no perdona la corrupció, castiga l’arrogància i abandona els que no saben liderar a les verdes i a les madures. La frescor de la campanya d’ERC ha estat, en canvi, un encert, fins al punt que ha aconseguit neutralitzar la victòria dels aliats catalans de Podemos. Tothom sap que la societat catalana és progressista, liberal en els costums i que no renuncia a la defensa de la seva llibertat. Ningú guanyarà mai a Catalunya sense defensar un referèndum d’autodeterminació.

Es veia a venir que el panorama polític no canviaria gaire amb unes noves eleccions. A diferència del referèndum sobre la permanència o no del Regne Unit a la UE, molt adequat per palpar l’opinió dels ciutadans, repetir les eleccions espanyoles perquè els polítics són incapaços de trobar solucions polítiques al trencaclosques polític només afavoreix l’abstenció. El 26-J és un calc del 20-D. El que caldria pensar és si la política espanyola té els dirigents que reclamen els ciutadans. Potser ha arribat l’hora que se’n jubilin uns quants.