Com explicava dijous, la memòria de la por és l’estrella principal dels discursos mediàtics del moment. L’imaginari de l’Espanya de les autonomies necessita crear constantment una falsa víctima que mantingui desperta la memòria de l’antiga repressió. 

Les declaracions de la Inés Arrimadas suggerint que ha de portar escorta a Catalunya perquè corre el perill de ser agredida, és una expressió clàssica d’aquest mecanisme. El mateix passa amb la reacció airada que ha tingut el PSOE davant la intervenció de Gabriel Rufián en el Congrés.

Fa gràcia de veure com, a mesura que la memòria de la por es va diluint, els discursos victimistes cada vegada queden més en mans dels espanyols. A mesura que Catalunya recupera la llibertat interior, el conflicte nacional es va escampant a tot l’Estat i cada nació l’expressa a la seva manera. 

Les bufetades que hi va haver a les portes del Congrés de diputats després de la investidura de Rajoy, posen de manifest que el problema de l’Arrimadas és que pensa com una espanyola i que, per tant, en el seu subconscient li sembla estrany que els catalans no siguin violents.

Veure com el meu estimat Nacho de Sanahuja aprofitava la relliscada de l’Arrimadas per tenir un atac de catalanor, o com el Jordi Basté insistia a dir-li que si mai l’agredien estaríem tots amb ella, feia somriure. L’Arrimadas va dir que porta escorta per mirar de fer-se la important davant dels espanyols, i aquest servilisme la deu incomodar, tot i que políticament la beneficia i justifica.

Des de les consultes de 2009, l’Estat no ha parat d’intentar tornar els catalans als marcs mentals de l’autonomisme, que són els que suposen que la independència s’ha de fer de forma revolucionària, dolorosa i venjativa. És el discurs que em va fer la dona de fer feines el 2012: “En mi barrio se decía que nos queríais echar de Catalunya”. O és aquest humor sòrdid de cacic que escampa el Julio Iglesias de la ràdio del Godó, que cada dia intenta imitar més la TV3 dels anys 80.

És divertit veure com el PP ja no acusa només els partits de l’independentisme de fer “política de l’odi”. Ara són tots els partits que fan oposició, que Rajoy mira d’empastifar amb el llenguatge de la por. Els intents de tornar a utilitzar les víctimes d’ETA per part de Ciutadans, PSOE i PP, són un altre símptoma de la necessitat que l’Estat té de respondre a la vitalitat de Catalunya amb la idea que la democràcia està en perill.

Si el pensament català ha viscut intoxicat pel fals record de les derrotes, el pensament espanyol encara viu intoxicat pel record del feixisme i de la inquisició. Quan Arcadi Espada diu que gràcies al PP no hi ha extrema dreta a Espanya, s’equivoca: és gràcies a Catalunya, perquè amb una extrema dreta la nació catalana ni tan sols necessitaria un referèndum per assolir la independència.

Segons com vagi el govern de Rajoy, ens podem trobar amb una paradoxa que ja es va donar fa 90 anys. Durant la dictadura del general Berenguer, que va ser el cant del cigne de la Restauració, la política es va deslligar tant de la societat que els partits del règim no van ser capaços de preveure l’adveniment de la República.

L'equivalent a la República, que va ser l’últim intent de revertir el resultat del 1714, avui és l’exercici del dret a l’autodeterminació. Sense el protagonisme del referèndum i la fermesa amb què l’han defensat els diputats independentistes de Madrid, no s’explica la crisi del PSOE, que és el partit que legitimava els vencedors de la guerra civil, ni tampoc s’entén la defenestració de Pedro Sánchez.

No és casualitat que l’ex-líder del PSOE hagi reconegut que Catalunya és una nació, alhora que explicava les pressions que va patir perquè pactés amb el PP. Cada cop que el búnquer intenta utilitzar els fantasmes del passat per conservar el poder, la realitat el desmenteix i la seva capacitat de maniobra es redueix una mica més.

Si les coses segueixen per aquest camí, i Puigdemont fa el referèndum que ha promès, els espanyols aviat es veuran forçats a triar entre convertir Espanya en una mena de Turquia o acceptar el dret a l'autodeterminació. Amb l’esquinçament del PSOE, a Barcelona cada dia es veurà més clar que jugar a assegurar la governabilitat d’Espanya només portava a la lenta autodestrucció de Catalunya.