Tots recordem amb especial il·lusió aquells temps en què el Barça jugava un bon futbol. Eren els dies que lloaven els blaugrana arreu del món perquè tenien una manera de jugar diferent, atractiva i envejable. Xavi, Iniesta i Busquets formaven un mig del camp sublim. Tot era cervell, control i persistència.

Ara les coses han canviat i tornar a aquella època gloriosa sembla pràcticament un fet inabastable. El Barça s'ha oblidat de jugar a futbol. Ja no saben què és fer gaudir els seus aficionats i dominar els partits de cap a peus, adormint la pilota i movent els rivals com si es tractés de bruixeria.

Sense rumb

Demostrat amb estrèpit a París, el Barça ha perdut definitivament el govern del mig del camp. Allò que els va fer tan grans, ara s'ha anat reduint a la insignificança. El preu que gasta la submissió al trident és tan gran que el joc de possessió que certs entrenadors ens van ensenyar ha passat a un segon terme.

La derrota contra el PSG, la més vergonyant de l'època Luis Enrique, hauria de ser un punt i a part. L'equip va perdre l'esma, la intensitat, el joc i, el que és pitjor, la filosofia. Si des de l'arribada de l'entrenador asturià, ara farà tres anys, l'equip va fer un canvi de xip i va variar les preferències del joc, ha arribat el moment que ja ha caducat.

Tothom pensava que amb Iniesta, Busquets, el trident i el president Piqué a l'onze titular totes les males sensacions prèvies de partits anteriors passarien a millor vida, però no ha estat així. És ben cert que el triplet de fa dues temporades va emmascarar una filosofia canviant i va ser la manera d'amagar els problemes sota una gran catifa. Si Cruyff va ensenyar de què va el futbol i Guardiola com s’havia de jugar, amb Luis Enrique s'ha volgut evolucionar, però ha estat amb un èxit efímer.

Encegats amb el trident

El problema no el tenen els tres de dalt ni cap futbolista del primer equip. Les mancances arriben amb una planificació a contracorrent d'un equip basat en un canvi de preferències. Si en l'època esplendorosa el mig del camp era sinònim a futbol, des de l'arribada de Luis Enrique s'ha posat el focus al trident.

Els ideals han passat de futbolistes baixets, intel·ligents i amb entesa del joc de possessió; a un tipus de futbolista fort, ràpid i incansable. Del toc al contracop -o transició-, per deixar de banda una manera de fer que sempre s'ha jugat a can Barça. Els jugadors sortits de la Masia han passat a ser cedits compulsivament per no acabar tornant mai més.

Però aquest cop han estat desarborats en tots els seus aspectes. Aquest Barça comença a tenir massa lluny els records dels grans partits com el 2-6 al Bernabéu (2009), el 5-0 contra el Madrid (2010), el 3-1 de Wembley a la final de la Champions contra el United (2011) o aquella remuntada històrica contra el Milan per 4-0 (2013). Físicament i tàctica abatuts i sense solucions per un projecte de Luis Enrique, molt envejable i referent en alguns aspectes, que sembla arribar al seu final.