Quan el 1962, fa la barbaritat de 55 anys, Raimon va pujar per primera vegada a un escenari en el lliurament d'uns premis literaris, poc podia somiar el cantant de Xàtiva que el seu nom seria el d'un dels artistes imprescindibles per conèixer la història del país. Cantant rebel, icona de la lluita contra el franquisme, incansable defensor de la llengua catalana, bussejador de poetes com Salvador Espriu, Ausiàs March, Joan Timoneda, Pere Quart, dels quals ha musicat diversos poemes i que, encara més important, ha ajudat que siguin coneguts pel gran públic, ha estat guardonat per l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya -amb la Medalla d'Or-, la Generalitat Valenciana i amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Quan posa punt final a aquesta trajectòria aquest diumenge a la nit des d'un dels seus escenaris favorits, el Palau de la Música, després de dotze reeixits concerts amb els quals s'ha anat acomiadant lentament de la legió de seguidors al llarg aquest mes de maig, no és estrany que Raimon hagi sentit una gran nostàlgia i una gran tranquil·litat. Nostàlgia de les ànsies de llibertat somiada i que avui estan en clar retrocés; però també tranquil·litat per haver pogut predicar sempre amb el que cantava i demostrar així que la lletra de les seves cançons era també un compromís. Com aquell Inici de càntic en el temple d'Espriu, que acaba amb aquest vers: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

Fa pocs dies, l'escriptor Jordi Galves, una de les ments més lliures i excelses d'aquest petit país, en un dels seus brillants articles en aquest diari, deia que "quan sentim March en la veu de Raimon ens adonem que Catalunya no és un error històric, sinó una civilització mil·lenària". El cantant de Xàtiva recull la guitarra als 76 anys, les camises moltes vegades vermelles, altres de color negre o blanc, amb les quals ha pujat a l'escenari durant aquestes més de cinc dècades i, com el primer dia, entona la seva cançó més emblemàtica, Al vent, i així es retira entre aplaudiments. No som al 1959, quan la va escriure, però la fúria recentralitzadora i de pèrdua de llibertats li ha donat una nova actualitat. Sort, Raimon. Gràcies.