La demolició de l'escultura del dictador Francisco Franco (sense cap) al Born de Barcelona ha posat punt final a l'esperpent protagonitzat per l'Ajuntament de la capital catalana i per la seva alcaldessa Ada Colau, que en un acte de gran frivolitat va decidir-ne la instal·lació davant el centre cultural l'estiu passat. L'estàtua va acabar dijous a la nit per terra, empesa per tres joves, després d'uns dies de controvèrsia mediàtica i ciutadana. Franco va arribar a cavall al Born dilluns passat i va sortir 82 hores després en un camió de reciclatge de la neteja. Una bona metàfora per entendre el pas del temps entre la mort física del general un 20 de novembre del 1975 a Madrid i el dia que va acabar per terra a Barcelona un 20 d'octubre del 2016. En aquestes 82 hores en què l'estàtua ha estat al Born hem vist tota mena d'imatges d'una gran força plàstica; també, d'una performance enormement imaginativa i que permet tota mena de literatura. Què no farà el gran Quim Monzó d'una situació tan surrealista que ni ell hauria estat capaç d'imaginar?

Només la supèrbia i la matusseria de l'equip de govern expliquen la magnitud de l'error comès. I el més sorprenent és que han perdut aquest punt d'allunyament del bategar ciutadà en poc més d'un any, el temps transcorregut des de les municipals del 2015. És cert que Colau continua conservant un alt instint de supervivència política i que malgrat ser incapaç de conformar una majoria de govern ha sabut trampejar la majoria de vegades amb aliances amb la CUP i amb el PSC, que hàbilment ha integrat al seu govern encara que hagi hagut de passar per alt tots els insults que li va dedicar en aquella campanya electoral. Diuen que és la realpolitik, res diferent de la que acabarà certificant aquest diumenge l'aval del PSOE a un nou govern de Mariano Rajoy. També realpolitik. Un menú del tot insuficient per a Esquerra, el líder de la qual al consistori, Alfred Bosch, ha resistit fins ara tots els cants de sirena que ha sentit i fins i tot a vegades ha enervat els seus. I, ara per ara, no sembla haver-se equivocat.

Encara que Colau és, ara com ara, una política que ha aconseguit amb gran habilitat esquivar les fallades comeses, moltes d'ells d'embalum, del seu equip de govern i del seu cercle més íntim de col·laboradors, ningú no és immune a l'acumulació d'errors. Tampoc ella. No és estrany que s'hagi evaporat del soroll mediàtic en aquestes últimes hores i tan sols hagi volgut explotar la imatge abraçant-se a la querellada presidenta del Parlament, Carme Forcadell, o alçant la veu en contra de la sentència del TC per la suspensió de la llei que prohibeix els toros a Catalunya. Per als temes domèstics ja hi ha el seu segon, Gerardo Pisarello. El problema per a l'alcaldessa és que el tema del Born i l'estàtua de Franco ja s'ha fet viral. És la imatge del mandat unida a la malaptesa d'una decisió. A un antecessor seu, Jordi Hereu, el va treure de l'alcaldia el fracàs de la seva gestió en una qüestió menor com va ser el referèndum de la Diagonal. I és que de vegades la ciutadania escull per jutjar un polític assumptes aparentment menors i de manera capritxosa. És una lliçó que Colau no hauria d'oblidar.