Miquel Iceta és gat vell. És una guineu. Va plantejar una intel·ligent campanya per guanyar Núria Parlon en les primàries i ha vençut per més de vuit punts l'alcaldessa de Santa Coloma. En uns moments en què les formacions polítiques aposten decididament per nous lideratges, els militants dels socialistes catalans han optat per l'experiència d'un polític de 56 anys i que el 1991 ja era a la Moncloa com a director del departament d'anàlisi del gabinet de la Presidència del Govern espanyol, amb Narcís Serra de vicepresident de Felipe González.

Iceta ha consolidat la seva victòria en dos moviments polítics de pes: el PSC governa a les quatre capitals de província, bé sigui amb alcaldes propis –Lleida i Tarragona– o com a partit frontissa a Barcelona (Ada Colau) i Girona (Marta Madrenas, CiU), i, en una oposició frontal al fet que els diputats del PSC al Congrés dels Diputats facilitin la investidura de Mariano Rajoy. En contraposició a aquest esquema, tan simple com eficaç, Núria Parlon aportava joventut, empenta electoral (una insòlita majoria absoluta en les municipals del 2015), però li faltaven apostes polítiques fortes. Iceta li havia tancat el camí. Si se n'anava molt a l'esquerra picant l'ullet a Podemos, perdia la centralitat en el PSC. Si s'obria a modificar la posició del partit en el dret a decidir, espantava bona part de la militància. I si es quedava immòbil, guanyava Iceta, que és el que al final ha passat.

Encara que unes primàries sempre deixen ferides en l'organització, en aquest cas caldrà veure quin és el nou terreny de joc que dissenya Iceta en el PSC i quin serà el destí que adjudicarà a Parlon. Sembla molt difícil que sigui la candidata del partit a la Generalitat després de la seva derrota i que tingui un rol important en l'organització. Tot apunta que preferirà refugiar-se a l'alcaldia de Santa Coloma i veure des d'allà com Iceta resol el conflicte que ve amb el PSOE, en què l'abstenció que preconitza la gestora és només el primer capítol. El PSOE és avui una joguina en mans del PP i el PSC difícilment podrà escapar-se d'aquesta situació: a Madrid es parlarà de recentralització i a Catalunya, de referèndum d'independència.