Les eleccions celebrades dijous passat a Escòcia han de ser avaluades com el que han estat: una victòria inapel·lable de l'SNP (Partit Nacional Escocès) que ha aconseguit 63 dels 129 escons i gairebé el 47% dels vots, quedant-se a dos de la majoria absoluta. Encara que és cert que ha perdut sis escons dels 69 que va aconseguir el 2011, des d'aleshores ha plogut molt a Escòcia: el setembre de 2014, els escocesos van rebutjar la independència després d'un referèndum a tot o res amb el govern de Cameron i que va comportar la renúncia al càrrec de primer ministre d'Escòcia d'Alex Salmond. La seva substituta, Nicola Sturgeon, ha aconseguit els segons millors resultats en la història de l'SNP i des de la seva arribada a Crown St. Andrew's House, la seu del govern a Edimburg, està imprimint un marcat gir social al seu govern, la qual cosa els analistes escocesos consideren imprescindible si un dia volen els nacionalistes celebrar un nou referèndum d'independència.

Val la pena aturar-se en el gir de les polítiques socials, ja que aquí hi haurà la clau dels partits independentistes per als propers anys si volen ser creïbles en els processos electorals que vénen. Electoralment, Escòcia no és gaire diferent de Catalunya, partida en dues meitats gairebé iguals encara que amb lleuger avantatge, amb tots els matisos que es vulgui, dels unionistes. Ja no n'hi ha prou amb reclamar la independència per fer el salt a una majoria electoral i la crisi econòmica ha donat més força del que molts pensaven abans a les polítiques socials, ara com ara molt hegemònicament representades per l'esquerra. En part també per la retirada ideològica de totes les formacions que no són de la nova esquerra i que no han sabut incorporar a la seva ideologia un relat creïble que els permeti de nou sintonitzar amb les classes mitjanes.

Per això, a Escòcia arrasa l'SNP i desapareixen els laboristes en benefici dels conservadors. Però la suma del Labour i dels conservadors continua molt estancada i dels 52 escons de 2011 passa als 55 de dijous passat. La batalla electoral acaba sent com a Catalunya: sobre les respostes als problemes socials al que van començar sent preguntes polítiques. No és estrany que en aquest terreny, Esquerra cobri avantatge davant Convergència i el seu líder, Oriol Junqueras, atregui com un imant els votants sobiranistes. Ni tampoc que la imatge del president Puigdemont s'estigui construint molt més partint dels nous debats socials.