El New Yorker portava fa uns dies un article que es preguntava quin efecte ha tingut la Revolució Cultural de Mao Zedong en l’ànima de la Xina. L’article començava recollint el cas d’un científic que li havia dit a una periodista nord-americana que estava content que Mao l’hagués expulsat de la universitat per obligar-lo a treballar en una granja. L’autor es preguntava fins a quin punt el científic era conscient que mentia i, sobretot, fins a quin punt la societat xinesa està preparada per desfer, seixanta anys després, malentesos d’aquesta mena.
L’anècdota m’ha fet pensar en Convergència i en l’aliança revolucionària que han forjat Pablo Iglesias i Alberto Garzón. La tendència que polítics i intel·lectuals tenen a dividir la història en etapes definides sovint comporta greus equívocs en les anàlisis polítiques. Els problemes d’un país rebroten i a les societats els costa passar pàgina perquè, en qualsevol sistema, per indecent que sigui, els sectors majoritaris exerceixen de botxins i de víctimes alhora. Això vol dir que no sols s’han de creure les fal·làcies que construeixen per viure amb la consciència tranquil·la; a més, les han de transmetre als fills.
La destrucció generada per les èpoques fosques es reflecteix en el pensament de les generacions que les pateixen i en els seus descendents. Les guerres no s’acaben amb la rendició dels soldats d’un bàndol sinó amb l’acceptació de les idees de l’exèrcit victoriós en el cor dels vençuts. Les guerres s’acaben quan els vençuts deixen de veure’s com a vençuts -per això a Catalunya celebrem una derrota. El problema que planteja la regeneració de Convergència i de l’esquerra constitucionalista és profund perquè la transmissió dels postulats culturals que van justificar el seu gran protagonisme s’ha estroncat per la base.
Bona part dels catalans hem deixat de sentir la necessitat de dir que ens agrada o que ens és igual de pertànyer a l'Estat espanyol. La importància del fenomen radica en el fet que aquest estat d'esperit només es podrà revertir amb una situació proporcional a la que ho va provocar. Si algú no està segur que el plet català va ser la principal força motriu de la Guerra Civil que ressegueixi la política dels darrers anys. Ha sigut l’independentisme qui ha donat l'ocasió als hereus de la Segona República de revoltar-se contra el règim del 1978. Catalunya els ha obert la porta i els ha donat les claus de l’estratègia política: el dret a decidir, les consultes, l’empoderament del poble i de la joventut, tot això ja hi era en les consultes d’Arenys que l'Estat va prohibir inútilment.
Si Convergència vol reabsorbir les forces vives del país s’ha de fixar en Alberto Garzón i en Pablo Iglesias. I no només perquè han actuat amb més audàcia que l'independentisme oficial. Agradi o no, l'aliança entre Izquierda Unida i Podemos és fruit de la necessitat que l’Estat té de contenir Catalunya amb les seves energies més radicals i genuïnes. Malgrat el discurs de PP i Ciutadans, Venezuela i el comunisme tenen un paper folklòric en l'emergència d'aquest front. El PSOE ha entrat en crisi perquè ja no contribueix de forma eficaç a la unitat d’Espanya. Abandonat el federalisme estètic per part dels catalans, el socialisme espanyol ja només té sentit com a crossa del PP, que és el partit dels vencedors de la Guerra Civil.
Convergència tampoc serveix ja per vernissar de democràcia la situació de Catalunya. El partit de Pujol va néixer per defensar els interessos dels sectors del país que, amb diferents graus de resistència, s’havien oposat a la revolució cultural promoguda pel règim franquista. Pujol va emergir com una mena de Lee Kwan Yew i va assegurar un sistema polític que permetia viure en català i dir públicament que Catalunya és una nació sense continuar exposant-se a la marginació o fins i tot a la repressió física, com a Mallorca o al País Valencià. Ara el partit perd bous i esquelles perquè s'ha produït un tall cultural i no ha sigut capaç d'adaptar-se als nous temps.
La prova que Convergència ha quedat desfassada és que ja fa temps que no sap defensar els interessos dels fills i els néts del pujolisme. Els joves convergents s’haurien de preguntar per què els polítics més destacats de Junts pel Sí i dels partits que integren la coalició han estat educats sota el franquisme. Davant d’Albert Rivera, Inés Arrimadas, Andrea Levy, Meritxell Batet, Pedro Sánchez, Pablo Casado, Pablo Iglesias o Alberto Garzón l’independentisme només pot oposar la joventut dels polítics de la CUP, que defensen postulats marginals entre la joventut del país –perquè ens entenguem: jo no li penso fer un fill a l’Anna Gabriel perquè després el comparteixi amb la Mireia Boya i l’Albert Botran, i els meus amics joves encara menys.
Mentre l’Estat empodera els seus joves, els fills i els néts de les famílies que van aguantar el català sota la dictadura tenen un paper secundari en l’elaboració del discurs convergent. La política està tornant a deixar clar que els catalans hem de passar per un aro força més estret que els espanyols per prosperar. Si jo fos jove i milités a CDC em preocuparia de veure’m dirigit per líders que han fet tot el seu camí sota els postulats culturals de la Transició. Si la renovació cultural del país ha d’estar en mans de polítics com Santi Vila o d'intel·lectuals desnatats com Jordi Amat i Llucia Ramis acabarem anant a treballar tots a Madrid, i Salvador Sostres haurà tingut més raó que un Sant.
Els espanyols són més però també són més covards, i a Catalunya estan en minoria. Hi ha res més covard que defensar una cosa tan sensual com una pàtria sobre la base de la legalitat? Si els espanyols ja no tenen ni els collons quixotescos de Fraga i d'altres figures disposades "a coger el mauser", no diguem el coratge de defensar la unitat d’Espanya amb la intel·ligència. Mireu com en poc temps han envellit Alfred Bosch, Oriol Junqueras, Josep Rull, Francesc Homs o Germà Gordó. El temps s'ha accelerat i la regeneració de CDC serà inviable mentre Pujol hi continuï manant i els joves del partit no agafin les regnes del seu destí, i demostrin que han estudiat en una escola democràtica i catalana.
De fet, fins que els joves convergents no deixin d'actuar com els nens mimats de l'autonomisme i posin a prova el seu talent, no només Catalunya no serà independent: les joves promeses del país se seguiran trencant en arribar als 40 anys; les dones de la ceba continuaran escrivint com si el sexe fos una cosa bruta; la CUP farà discursos cada cop més estrafolaris; els líders seran cada vegada més petits i més porucs i l'ambient s'anirà enrarint i tornant cada cop més tòxic. Victor Amela tornarà a guanyar el premi Ramon Llull amb una les seves traduccions del google transaltor, com a mínim.