Diuen que la nostra Guerra Civil és un dels conflictes que més bibliografia ha generat. Desenes de milers de volums, escrits i editats a qualsevol racó del món. I no ha passat de moda: continuen publicant-se nous estudis sobre aquests fets. Però el més curiós és que 77 anys després de la fi del conflicte continuen apareixent documents nous de protagonistes dels fets, que fins ara no havien vist la llum. Aquest és el cas de Life Souls. Una extraordinària col·lecció de fotografies inèdites de la guerra que es va publicar el 2015, després de la mort del fotògraf, Alec Wainman. Comanegra el treu a la venda ara, en català. El compilador de l’obra, Serge Alternês, nét de Wainman, serà present a la Setmana del Llibre en Català, el proper dijous 8 a les 19h30.

Cova hospital al front de l'Ebre, agost de 1938. El Dr. Reginald Saxton (assegut) desenvolupà durant la guerra, amb el Dr. Norman Bethune, noves tècniques de transfusió de sang. El pacient, Harry Dobson, no va sobreviure. Fotografia: Alec Wainman.

Amb el cor a la mà

Alec Wainman, un conductor d’ambulàncies anglès, va passar-se dos anys a la guerra espanyola, sense deixar de disparar la seva càmera, tot i que no treballava per a cap diari ni tenia pretensions de publicar-les, en aquell moment. Wainman no va combatre al front, i per tant les seves fotografies són de guerra, però no de combats. Wainman retrata, més aviat, el dia a dia de la guerra, els moviments de tropes, les manifestacions, la vida a les trinxeres, els descansos... Però sobretot, Wainman fotografia persones: combatents republicans, companys de la brigada mèdica, població civil, nens... El seu retrat busca el fet humà: busca el joc, les mirades, el somriure, el dolor, el descans, l’estona a la fira... I fins i tot intenta humanitzar a l’enemic: en la imatge d’un marroquí ferit capturat pels republicans, o fins i tot en la d’un sacerdot detingut que més endavant seria executat. I això ho fa guanyant-se la complicitat de la gent que retrata: el fotògraf no pretén sorprendre al retratat, sinó que en la majoria d’ocasions la gent posa per a ell.

Fira del llibre de Barcelona , 15 de juny de 1938. Parada dels veterans de guerra amb un cartell on es llegeix “Doneu llibres als combatents”. Fotografia: Alec Wainman.

Entre el dolor i la propaganda

Alec Wainman va tenir un contacte estret amb el dolor, ja que treballava a un hospital del front. Però en les seves fotografies intenta evitar la truculència. Fotografia a amputats, a víctimes dels bombardejos, a convalescents, però sempre des d’un gran respecte al malalt. De fet, Wainman defuig qualsevol visió excessivament tràgica de la guerra (excepte als darrers moments de la seva estada a Espanya, durant la batalla de l’Ebre). Ell prefereix donar una imatge optimista, gairebé publicitària, del front. De fet, Wainman va acabar treballant com a oficial de premsa  i intèrpret del govern republicà. Tot i això, en les seves fotografies s’hi denota una certa visió tòpica de la idíl·lica Espanya rural, que també es troba en les seves breus memòries, que acompanyen les fotos.

La història d’un llibre

Alec Wainman, estudiant de Cambridge, va marxar de la Gran Bretanya, amb 23 anys, per col·laborar en la guerra civil espanyola com a membre de la Unitat Mèdica Britànica (BMU). Va endur-se la seva Leitz Leica, i amb aquesta càmera va fer unes 1.600 fotografies. Però després de la guerra civil espanyola i de la guerra mundial, parlava ben poc de la seva participació en el conflicte, i no es va plantejar donar a conèixer les seves fotografies fins la mort de Franco. El 1975 va començar a fer gestions per editar-ne una tria en forma de llibre, però les fotografies es van perdre en mans d’un editor, Wainman va contreure Alzheimer i finalment va morir el 1989. Va ser el seu fill qui, després de la seva mort, va perseguir la pista de les fotografies, va recuperar-les el 2013 i va aconseguir publicar-les, el 2014. Els editors catalans van conèixer el llibre en anglès a Mèxic, a la Fira de Guadalajara del 2015 i van decidir publicar-lo en català.

Prop del front de l’Ebre, 28 de juliol de 1938. Prop de la cova hospital de la Bisbal de Falset, el Dr. Reginald Saxton (a baix) camufla el camió de transfusió mòbil que permetia dur a terme les anàlisis i les transfusions més a prop de les línies de la batalla. Fotografia: Alec Wainman.

Una epopeia humanitària

Alec Wainman es definia a sí mateix com a “voluntari humanitari”. Era quàquer, i davant el caos de la rereguarda republicana, es presentava com a apolític (tot i que no acceptava l’stalinisme, mostra un clar rebuig als anarquistes). En la seva obra deixa ben clar que ve a la nostra guerra per contribuir en l’esforç bèl·lic republicà, tot i que rebutja prendre les armes. Al llibre aclareix que havia quedat horroritzat per l’annexió italiana d’Etiòpia i que creia que s’havia de fer alguna cosa per combatre el feixisme. Amb els anys, es reafirmaria en les seves idees: creia que la intervenció francesa i anglesa en favor de la República hagués aconseguit frenar Hitler i Mussolini. Wainman va ser evacuat d’Espanya, durant la batalla de l’Ebre, perquè va contreure l’hepatitis, i no perquè es negués a lluitar més.

Perdedor

La seva participació en la guerra espanyola va marcar profundament la vida d’Alec Wainman. Després de marxar d’Espanya no va oblidar-se d’aquests fets. Va ajudar a diversos refugiats a sortir dels camps francesos i a instal·lar-se a Anglaterra. Fins i tot va entrar al País Basc Espanyol per veure les famílies dels refugiats anglesos (els va fer fotografies per ensenyar-les als seus parents que eren a la Gran Bretanya: són les fotos que tanquen l’àlbum). Van ser temps durs en l’àmbit personal, ja que els combatents de la guerra d’Espanya van ser marginats en retornar a la Gran Bretanya. Durant la guerra mundial, Wainman va ser oficial d’intel·ligència, gràcies al seu coneixement del rus. I més tard, va establir-se al Canadà, i va ajudar a refugiats de diverses dictadures: espanyols, però també hongaresos, txecoslovacs, tibetans... Abans de morir va voler visitar Catalunya, ja sense Franco. Va fer una parada a Tossa de Mar, una localitat que havia conegut durant la guerra, i es va mostrar molt satisfet per l’evolució de l’Espanya postfranquista.

Barcelona, 28 de febrer de 1937. Ciutadans de Barcelona miren des d'un balcó una desfilada de l’Exèrcit Popular. Fotografia: Alec Wainman.

Unes fotos, un llibre

S’hagués agraït una millor cura en l’edició. La traducció és fluixa, i si bé l’aparell crític que acompanya l’obra d’Alec Wainman és suficient per al públic anglòfon al que en principi es dirigia, i que probablement coneix pitjor el conflicte espanyol, sembla absolutament insuficient per al públic català. Tampoc hi ha prou documentació sobre les fotografies: com van ser documentades, com es va fer la tria... I el text d’en Wainman no és més que una compilació d’anècdotes bastant inconnexes. Però el gran mèrit d’aquest llibre és, indubtablement, la presentació de la col·lecció fotogràfica. Una col·lecció fantàstica tot i ser l’obra d’un amateur: una nova mirada sobre la guerra civil espanyola que val la pena conèixer.

 

Fotografia de portada: Prop del front de l’Ebre, agost de 1938. Tres fileres de pacients omplen l’interior del tren hospital del front de l’Ebre. Alec Wainman.