El diari trobat d'una avantpassada és l'element clau de la novel·la L'herència japonesa, de Jordi Font-Agustí (Librooks). Una funcionària de mitjana edat, la Laura, rep una comunicació enviada des del Japó: és l'hereva d'una fortuna que li ha deixat una parenta llunyana que vivia al Japó. La Laura anirà al Japó a la recerca de la seva herència, però també a la recerca de la història de la seva parenta desconeguda.

Els somnis dels que ja tenen una edat

L'herència japonesa parla, sobre tot, de l'experiència japonesa de la Laura, una dona separada, sense fills, de poble, amb unes aficions ben tranquil·les... Una dona amb una vida ben rutinària sense cap perspectiva de sortir ja, mai, d'aquesta vida rutinària. El viatge al Japó suposa un trencament absolut, perquè va a parar a un país on els costums són ben diferents i on l'espera un món que ella mai no havia somniat. Ara bé, la Laura ja té una edat, i la seva fascinant experiència japonesa no té res a veure amb les novel·les d'aventures. La Laura vol exotisme, però sense autobusos polsosos, sense serps, sense sol abrasador, sense menjars oliosos... L'herència japonesa no té res a veure amb Jules Verne ni amb Ryszard Kapuściński. Per a la Laura, un viatge perfecte ha d'anar acompanyat d'un hotel amb prou estrelles, amb sauna inclosa, i d'àpats a restaurants de luxe. Les aventures sexuals a les que aspira la protagonista no tenen res a veure amb grans orgies: es caracteritzen molt més per la seva qualitat que per la seva quantitat. I uns quants diners de més, per a la Laura, és un al·licient segur per a viatjar.

Dietari perdut

Cada cop hi ha menys gent que dugui un diari, però la troballa d'un diari perdut és una estratègia fàcil per a realitzar una trama novel·lística. En un temps en què molta gent està interessada en bussejar en el passat familiar, i en què les novel·les sobre la memòria són molt abundants, hi ha moltes obres literàries que recorren a diaris trobats d'avantpassats. En aquest cas, és una estratègia fàcil per apropar-se a una parenta misteriosa que hauria fugit de la grisor de l'Espanya de la postguerra i hauria emigrat al Japó. Un Japó que es mirarà sempre amb ulls d'estrangera, perquè com l'autor s'afanya a explicar, l'estranger mai acabarà d'integrar-se a la societat japonesa. I la Laura tampoc té cap vocació de japonitzar-se: en té prou amb deixar-se meravellar per l'estrany entorn.

El tren japonès no falla

Jordi Font-Agustí mostra un gran coneixement dels trens i del Japó, i aprofita la seva afició a aquests dos elements per construir la novel·la. De fet, l'herència perduda de la Laura és un conjunt d'accions d'una companyia ferroviària japonesa, de gran valor. I durant el viatge, la Laura entrarà en contacte amb l'art japonès, amb la cura del cos dels japonesos, amb el vestit tradicional... L'exotisme és el major atractiu d'aquesta novel·la. Font-Agustí no vol fer un estudi etnogràfic, però a través del personatge central de l'obra aconsegueix recrear un ambient peculiar, molt allunyat de la realitat catalana. Sense estridències, pas a pas, el lector és conduït per realitats fascinants. L'herència japonesa és un tren que condueix, amb puntualitat japonesa, cap a la curiosa realitat del país del Sol Naixent.