Nascut a Sueca en una família d’orígens carlins, Joan Fuster i Ortells va ser un dels escriptors i pensadors més destacats de la literatura catalana sota el franquisme, a més d’un prolífic polemista, autor d’articles i assajos de tanta influència, transcendència i polèmica com Nosaltres els valencians.

Fuster va començar a estudiar Dret a la Universitat de València l’any 1943 i es llicencià quatre anys després. Amb 25 anys va entrar a formar part de la tertúlia del grup Torre, que comandava Xavier Casp. La seva gran curiositat i voracitat lectora forniran una cultura autodidacta i de redescoberta de la cultura catalana. Entre el 1946 i el 1956 va codirigir, juntament amb Josep Albi, la revista Verbo. A partir d’aquell moment i durant un temps, va combinar l’exercici de l’advocacia a la seva població natal amb col·laboracions a la premsa, especialment al diari Levante-El Mercantil Valenciano de València, i posteriorment a Destino i La Vanguardia. Entre el 1961 i el 1966 col·laborà a El Correo Catalán, propietat del consorci cotoner, on coincidí amb el seu bon amic Josep Pla. També tingué relació amb publicacions de l’exili, especialment de Mèxic.

Crític, assagista i poeta, l’any 1954 publica El descrèdit de la realitat, el seu primer gran assaig de temàtica estètica i artística. A partir del 1960 es publicaran els seus llibres més polítics: Qüestió de noms i, especialment, Nosaltres, els valencians, reflexió sobre el passat present i futur del País Valencià on proposa la seva reconstrucció nacional dins el marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans, terme aquest que ell mateix va popularitzar. També va publicar la guia El País Valenciano, editada en castellà per l'editorial Destino, que despertà les ires del conservadorisme local. En paral·lel, però, es va convertir en un referent de les noves generacions universitàries i intel·lectuals antifranquistes. Fundà i dirigí la revista L’Espill.

Desenganyat pel caire que prenia la Transició i el procés autonòmic, va continuar la seva reflexió crítica sobre el País Valencià i els Països Catalans. Aquesta independència de criteri i la seva figura referencial pels sectors d’esquerres i nacionalistes, que el van prendre com un símbol de resistència, va fer que fos objectiu de la violència ultradretana, en plena “Batalla de València”. L’any 1978 va patir un primer atemptat i el 1981, un altre. Tot i que no patí danys, va ser una experiència que el colpí profundament.

El 1983 es va incorporar com a professor contractat a la Universitat de València per impartir l'assignatura d'Història de la Llengua, i dos anys després, s’hi va doctorar en Filologia. Va morir a Sueca el 21 de juny del 1992, enguany fa 25 anys.

A l’article seleccionat, publicat a la revista montserratina Serra d’Or en plena elaboració del text constitucional, Joan Fuster fa avinent la seva disconformitat amb l’elaboració de la Constitució espanyola de 1978 i l’estructuració de les futures comunitats autònomes. Amb el seu inconfusible estil crític i la seva brillant retòrica, un desenganyat Fuster reivindica uns Països Catalans que esdevenen una impugnació del consens de la Transició i de les seves renúncies.

 


Països Catalans, 1978

Joan Fuster
Serra d’Or, octubre del 1978

Uns quants “almogàvers” –pocs? molts? no tants com caldria, en tot cas– s’han enfadat perquè els diputats espanyols, en ple “consensualisme”, han decidit que en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas. La cosa s’ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle constitucional a la idea política d’allò que en diem “Països Catalans”. Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el Principat arriben a “federar-se”, ni que només fos des d’unes mínimes autonomies respectives, la “classe política” de Madrid sofriria un infart “nacional”. Siguem comprensius. La “classe política” en qüestió, heterogènia però solidària, no té cap vocació suïcida. La proposta del veto provenia del sector ultra: l’anomenada Alianza Popular. I tothom, o gairebé tothom, la va votar. I qui no, s’hi va abstenir. Era un excés de consensus. Lògic, tanmateix. Com que era lògic –o sigui: previsible– m’estranya que algú se n’hagi sentit ofès, per més “almogàver” que sigui. No en pagava la pena.

La hipotètica federació entre comunidades autónomas, en efecte, hauria estat un monstre jurídic dins la Constitució que volen encolomar-nos. González Casanova, expert en la matèria, ho ha explicat en un article al Tele/eXprés (11 agost 1978). Tal com els genis del constitucionalisme parlamentari ho havien pactat prèviament, la temible “federació de comunitats autònomes” ja esdevenia impossible per principi. Resultava superflu insistir-hi, doncs. Per què l’han volguda tornar a prohibir, i ara de manera expressa? No hi ha cap altra explicació imaginable: es traca d’una “provocació”. Si no m’erro, González Casanova ja ho apunta. Això, en el vocabulari carpetovetònic de la política, és un trágala. Tècnicament, era innecessari afirmar que en ningún caso se admite etcètera, però ells –“ells”, tots plegats– no ens han estalviat aquest plus d’ignomínia. Dretes i esqueres unànimes, sembla. Amb les excepcions lloables, és clar. I repeteixo: és que no era d’esperar?

Si algú intentés convèncer-me que aquesta Constitució és l’única “factible” ací i avui, no diré que no. Però no per això deixa de ser un problema d’“ells”

Més d’una vegada he escrit que la flamant Constitució del consensus solament té uns articles dignes d’atenció: aquells que, i deuen ser “disposicions transitòries”, contemplen la possibilitat de derogar-la o canviar-la. La resta no té cap interès: és una mena de pastís contradictori, a estones ambigu, que només pot ser satisfactori per a la “classe política” que l’ha confeccionat. Certament, entre aquest paper i les Leyes Orgánicas del difunt General, hi ha unes diferències notòries. ¿Són suficients perquè un ciutadà qualsevol es molesti a sortir de casa per acudir al referèndum que anuncien? Que voti “sí” qui vulgui, i que voti “no” qui tingui l’humor –bon humor, mal humor– de manifestar la seva discrepància. Jo, el dia de convocatòria, penso quedar-me a casa, llegint una novel·la de lladres i serenos i escoltant música de Telemann o romances d’òpera de la senyora Caballé. Com recitaven al Tenorio: Son pláticas de familia, de las que nunca hice caso. O potser això no és del Tenorio? Tant se val. Si algú intentés convèncer-me que aquesta Constitució és l’única “factible” ací i avui, no diré que no. Però no per això deixa de ser un problema d’“ells”. Per desgràcia, em veig obligat a continuar en la línia de sempre: per evitar remordiments de consciencia, si més no.

La Constitució del consensus serà aprovada a través de les urnes. Ha de ser-ho inexcusablement. Perquè, si no, quina fóra la “legislació vigent”? La de Franco, derogada a mitges, i ni tan sols a mitges. Nosaltres, els descarats i miserables partidaris dels “Països Catalans”, ho acceptarem amb resignació. No és encara el nostre moment. De fet, no té gens d’importància que els presidents pre-autonòmics del Principat, del País Valencià i de les Illes siguin contraris a un projecte qualsevol de “Països Catalans”. Són personatges circumstancials. La voluntat popular, per contra, sí que hi compta: ha de comptar-hi, en una “democràcia”. Ara com ara, l’eventualitat de federación de comunidades autónomas és una utopia, el que fa als Països Catalans. Les burgesies de cada zona, quan era l’hora oportuna, no van descobrir que podien convertir-se en una “burgesia nacional”, i avui ja és massa tard per a elles: han perdut el tren de la història, com aquell qui diu. Queda l’esperança de les classes populars, en l’accepció gramsciana del terme. I, ¿quina consciència de classe, fins i tot amb la latitud de “classes populars”, tenim, que inclogui la noció nacional, les multituds que poblem subalternament els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó?

Democràticament, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”. Tenim moltes coses en comú que, un dia o altre, hauran d’abordar els aparells pre-autonòmics i les seves clienteles: oligarquies, partits, sindicats

El debat sobre els Països Catalans al Congrés, iniciat curiosament per un diputat basc –un diputat basc, almenys, ha estat el primer a pronunciar, si no m’equivoco, en aquella casa l’expressió Países Catalanes– tenia una altra perspectiva: la de demà. Democràticament, qui ho sap!, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”. Tenim moltes coses en comú que, un dia o altre, hauran d’abordar els aparats o aparells pre-autonòmics i les seves clienteles: oligarquies, partits, sindicats. Per què els diputats espanyols han degollat aquesta proposició democràtica del futur? Suposant que el Congrés dels Diputats tingui alguna connotació realment democràtica, resulta sorprenent que la divertida collonada dels diputat hagi decidit que democràticament no podrem, els catalans estrictes, els valencians i els insulars, definir-nos, per exemple, nacionalment unitaris.

Sigui com sigui, ni tan sols no cal arribar a aquest extrem –que és el meu–: unes urgències pragmàtiques forçaran les relacions i les mancomunitats entre el Principat, les Illes i el País Valencià. No cal ser massa espavilat per a comprendre-ho. Ja el conseller d’Economia del País Valencià, Javier Aguirre, en un paper publicat a La Vanguardia (16 agost 1978), advertia el camino para la cooperación, el entendimiento, el apoyo mutuo, que la mateixa Constitució en tràmit permet. Jo no conec el senyor Aguirre, que deu ser un immigrat i d’UCD: una tan senzilla explicació com la que ha fet, pura obvietat, deixa en ridícul el sector socialdemòcrata, acagallonat per un trosset de blau a la senyera i una por grotesca a sentir-se acusats de “catalanistes”. I no ens hem pas d’enganyar: els primers a entendre’ns seran els burgesos. Els burgesos no es mamem el dit. No serà una entesa “nacional”: únicament de “classe”. Compraran i  vendran bancs, per exemple. Per fer negoci i per explotar-nos. I, en el cas valencià, per infamar-nos. La burgesia valenciana, a més de ser idiota, és antivalenciana. Tant els burgesos de raça com els fills dels estraperlistes.

“Països Catalans”? Calma, calma! Quan sigui l’ocasió d’una autèntica oportunitat “revolucionària”, en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap “revolució”. Els partits pseudomarxistes tendeixen a dissimular la trampa: són sol·lícitament afectuosos de cara a les “classes dominants”, que són les nostres, vull dir, les que aguantem geogràficament, i les altres, més poderoses, que arriben al nivell multinacional. En realitat, ningú no vol fer la “revolució”, ni tan sols una “reforma” mitjanament higiènica. Jo no sé què passa al Principat o a les Illes: al País Valencià, la burgesia més reaccionària, temperamentalment feixista i d’una visió provinciana del problema nacional, és la que festeja el Consell, i que intenta hipotecar-lo. Són les notícies que corren, i que jo sé de bona font. La lluita de classes i l’emancipació nacional dels valencians van pel mateix camí. I serà el camí d’uns Països Catalans conseqüents.

Jaume Bofill i Mates
CATALUNYA-ESPANYA (35) Jaume Bofill i Mates: “Catalunya endins” Joan Safont
Dionisio Ridruejo (YouTube)
CATALUNYA-ESPANYA (31) Dionisio Ridruejo: “Poetas en la unidad” Joan Safont
Montserrat Roig Portada
CATALUNYA-ESPANYA (30) Montserrat Roig: “Va de debò?” Joan Safont
Josep Benet i Morell (Daniel Soriano)
CATALUNYA-ESPANYA (34) Josep Benet: “Onze de setembre” Joan Safont