White Rabbit, Red Rabbit, de Nassim Soleimanpour

Actor: Jordi Basté

Sala Barts. 10-04-2017

La predictibilitat absoluta de les programacions teatrals d’Occident ha acabat eliminant un dels factors més importants de l’experiència escènica: la sorpresa. Dit amb menys pedanteria, la major part de vegades que assistim a una representació teatral ja sabem tot allò que hi passarà i, de fet, ja fa temps que l’únic de renovador que hi ha al teatre europeu (també en l’òpera) és l’agosarament i la inventiva dels directors per traslladar l’acció original d’un text als nostres dies. Que Hamlet la palmarà no serà mai més un spoiler, i, de fet, ja se’ns enrefot, perquè l’important de la cosa és veure si Rigola, Manrique o Selvas revestiran el príncep de Dinamarca com un drogoaddicte delirant, si Ofèlia anirà vestida de puta o si la pobra Gertrudis ballarà sardanes per guarir-se la culpa d’allitar-se amb el cunyat.

Amb White Rabbit, Red Rabbit, l’iranià Nassim Soleimanpour intenta rebentar la dinàmica previsible que tenalla l’escena actual a través d’un experiment on un actor que canvia a cada representació s’enfronta a setanta minuts inconeguts de text amagat en un sobre que el protagonista va llegint i que demana molt sovint la interacció del públic. Escrita el 2010 quan l’iranià tenia vint-i-nou anys i vivia reclòs al seu país per haver-se negat a prestar el servei militar, White Rabbit, Red Rabbit lluita per tornar l’inconegut en un món on l’esdevenidor sobreviu a la xarxa (de fet, hi ha molts fragments de l’espectacle consultables a Internet) i intenta recuperar el sentit de la intimitat d’allò que passa al teatre en un entorn comunicatiu que tendeix compulsivament a equiparar el secretisme al mal.

La convenció s’aconsegueix a mitges i jo la respectaré estalviant a l’autor (i als productors!) detalls sobre el final de l’espectacle. Perquè, al capdavall, l’obra de Soleimanpour encurioseix molt més pel fet de qui la interpreta que no pas per allò que ens aporta, una faula animalística moralitzant que aprovaria ben justeta un taller de l’Institut del Teatre i un text que no acaba d’entrar a fons ni en la repressió política que pateix l’autor ni en les convencions del teatre que pretén posar en dubte. A diferència d’altres països (on el públic no només intervenia a petició de l’actor, sinó que abordava l’escenari espontàniament) si alguna cosa ha demostrat l’adaptació barcelonina de l’obra és que els catalans som éssers bastant avorrits i que al teatre, bàsicament, hi anem a que no ens toquin gaire els collons.

L’espectador, en definitiva, no va viatjar al Barts frisós d’assistir a un experiment sociològic d’interacció teatral xupiguai, sinó atret per la morbositat de veure com Jordi Basté sobrevivia al seu debut escènic en un privilegi fins ara reservat a actors. Confessadament nerviós al principi, el capità de RAC1 se’n va sortir esplèndidament, car va saber contagiar el text del ritme trepidant amb què desperta famílies i padrines a diari quan els carrers de la ciutat encara no han estat dibuixats per Déu. Basté va trufar el text amb invencions pròpies (que preludiava alçant la mà i girant el palmell), dels pocs instants en què el públic va permetre’s certa distensió i, davant la progressiva flonjor del text, va ser una llàstima que encara no l’hagués trufat un pèl més de teca pròpia. A la propera vida, Jordi.

Acabat l’experiment, Basté sobrevivia ben joliu al repte, mentre el públic marxava del Barts amb una catarsi teatral inexistent, amb les convencions escèniques intactes i, això sí, moltes imatges al telèfon mòbil per compartir morbosament o guardar-se amb aquell narcisisme propi del #johiera. On és el pobre autor iranià i què se n’ha fet de la seva dissort conillera, a la gent –sincerament– feia tota la pinta d’importar-li un rave.  

baste sala barts
teatre Basté fa el salt a l'escenari Marta Escobar Martí