Un any més, el clímax de la temporada turística a Catalunya i Espanya torna a fer aflorar un dels principals debats del país, de recurrència anual: estem satisfets amb el model econòmic que tenim? O, més ben dit, la composició sectorial de les economies catalana i espanyola és sana? L'acumulació de turistes a determinats indrets, i la naturalesa d'aquest turisme -en alguns casos, diguem-ne, no particularment sofisticat - genera evidents preocupacions sobre si les externalitats que genera, és a dir, els impactes socials i econòmics, queden realment compensats pels ingressos que ens aporta. És a dir, si es tracta d'un bon negoci o si tot plegat ens surt a pagar. És evident que el pes del turisme sobre el PIB no és gens despreciable, i particularment si hi sumem el fet (obvi però complicat de modelitzar) que una part dels serveis no turístics, de la indústria manufacturera i del sector primari pengen del turisme - no podem pretendre que es cultivaria la mateixa fruita amb 15 milions menys de visitants, o que es fabricarien els mateixos sabons de rentar les mans. Es podria argumentar que és possible compensar una davallada del consum intern per una disminució del turisme amb major exportació, però en un món que avança cap a nous aranzels i que mostra una certa tendència proteccionista, aquesta pretensió no seria gens senzilla d'executar. 

Així i tot, intentar descomprimir una possible bombolla turística de manera ordenada, concentrant-se en l'estrat de menys valor afegit - l'anomenat turisme low-cost, en el qual el cost-benefici social i ambiental està particularment en qüestió - és una causa noble. Aleshores, per què no ho fem? 

El primer escull és que la Unió Europea no és la Unió Soviètica. No tenim - afortunadament! - un despatx centralitzat a un gran edifici de formigó des d'on s'asseguin, un cop al mes, un grapat d'alts càrrecs del règim per decidir quins negocis farem tancar i quins altres impulsarem. A casa nostra, avui en dia és generalment lliure constituir una empresa, excepte si aquesta formés part d'algunes activitats molt concretes com la distribució de medicaments, la venda de tabac o els serveis notarials. I, evidentment, l'Estat no té la potestat d'ordenar-nos a ningú de nosaltres el tancament del negoci, llevat que hi hagi un incompliment gravíssim i flagrant d'alguna normativa ambiental, urbanística o del que sigui. En tot cas, no com a resposta a una visió determinada de la composició sectorial del teixit econòmic. Per tant, canviar el pes relatiu dels diversos sectors econòmics de Catalunya només es pot fer a través d'incentius, és a dir, de forma indirecta, fent que les activitats cap a on volem avançar siguin fiscalment més avantatjoses i tinguin totes les facilitats per a implementar-se. Cal assumir que aquest seria un camí lent, perquè les empreses tenen una pulsió de supervivència. Un negoci no tanca a la primera pedra que es trobi al camí. Calen molts incentius cap als negocis no turístics i moltes accions desincentivadores d’emprendre al sector turístic abans no tanqui un hotel. Canviarà de mans, es reformularà... però destruir teixit econòmic és complicat.

El segon escull és que, per molt que volem avançar cap a una direcció determinada i ens hi esforcem, en realitat no podem parar d’anar en direcció contrària. La composició sectorial de l’empresariat català és un joc de suma zero: si volem que el turisme perdi dos punts percentuals del PIB, vol dir que aquests caldrà assignar-los a la indústria, al sector primari o als serveis no turístics. Aleshores, un cop convingut que l’única eina que tenim per intercedir en aquesta composició són els incentius, seria raonable pensar que si es vol créixer en els sectors esmentats ens trobarem amb tot de facilitats i un bon acompanyament. El major projecte industrial de la dècada a Catalunya precisament ha estat a un municipi severament afectat pel turisme low-cost: Mont-roig del Camp, que acull Miami Platja. Em refereixo a la fàbrica d’electrofoil per a bateries de cotxe elèctric de Lotte Energy. Ha descarrilat per una guerra judicial empresa per Unió de Pagesos. El major projecte del sector agroalimentari de la dècada a Catalunya és l’Agroparc d’Ametller Origen: un exemple d’integració vertical i de quilòmetre zero; autèntica sobirania alimentària. Ha descarrilat per exactament els mateixos motius que el de Lotte.

Així les coses, per molt que repetim el mantra d’abandonar el turisme low-cost, no ens en sortirem si no ho acompanyem, per una banda, de reconèixer les (poques) eines de les que disposem per intercedir en la composició sectorial en una economia de lliure mercat i, per altra banda, d’una certa maduresa per estar disposats a deixar de boicotejar els projectes que han de permetre guanyar quota de PIB de sectors alternatius.