Està el país ben embolicat amb l’estudi del reencaix potencial de Catalunya dins de l'estat espanyol, a l’espera, ara, d’una negociació que molts voldríem arribés a bon port. Certament que per això hi ha d’haver voluntat. És obvi que Catalunya i el País Basc no es troben còmodes sense el reconeixement de la seva especificitat. Les comunitats forals se n'han sortit constitucionalment bé i tenen avui un acomodament quasi confederal amb l’Estat. A Catalunya, per la raó que sigui, el reconeixement en el règim comú és infactible avui, les interpretacions de la Constitució no avalen el reconeixement com a territori històric, i postergar la solució ja sabem on ha portat fins al moment. I a futur, crec jo que només fa que alimentar l’antiespanyolisme per una banda i, per l’altra, de l’esforç dels nacionalistes espanyols de l'ara o mai per a subjugar al nacionalisme català, alimentar una espiral de futur incert.

Pels qui s’omplen la boca que la Constitució espanyola obre la via federal, la solució hauria de ser immediata, ja que el principi federal és el de pacte (foedus), des de l’acceptació que les sobiranies són compartides, tant en competències com en tributació. Són les persones qui paguen impostos, però en els marcs federals ho fan a més d’una jurisdicció que els representa. Aquesta acceptació està als antípodes de la idea tan centralista i que verbalitzava molt bé Rajoy quan deia que fiscalment no hi ha catalans sinó espanyols que tributen a Catalunya. Des de la visió del nacionalisme espanyol, no es comparteix la sobirania, l’Estat ho recapta tot i transfereix a gust i gana d’acord amb el que estima, des de les institucions que domina, les necessitats de cada territori amb competències desconcentrades (descentralitzades, en diuen alguns).

En tot procés de negociació cal paciència, però tenir molt clar l'objectiu, que en aquest cas es relaciona amb l’accés a les claus de la caixa

És també intrínsec al pacte federal que aquest no necessiti ser uniforme davant de realitats diferents. Això sí, no implica que aquest sigui excloent ni exclusiu. A condicions diferents del pacte tothom s'hi hauria de poder acollir davant d’unes mateixes especificitats i responsabilitats. Més autogovern sol implicar, en aquest sentit, més risc financer, assumint més responsabilitat fiscal. I no totes les jurisdiccions ho poden voler com a preu a pagar per una major autonomia. Un sistema que ofereix, així, alternatives diverses permet millors encaixos. Entès tot l’esmentat fins ara, és dubtós que Espanya vulgui caminar veritablement cap al federalisme, o que fins i tot hi hagi un gruix d’espanyols federalistes.

En el procés de canvi, i en un context polític de negociació, el model al qual s'aspira hauria d’anar per davant dels continguts traduïbles en finançament. La lectura hauria de ser de principis i no de "què hi ha d’allò meu". D’entrada, però, és fàcil traduir el més bonic d’un model com el seu resultat, mirant el que sigui el pacte de redistribució, de solidaritat o d’anivellament de capacitats fiscals entre comunitats autònomes riques i pobres.

Quan el 2001 es consagrà el "cafè per a tots", es feu tabula rasa de nacionalitats i regions, de vies ràpides i lentes, d’asimetries, s'imposà la clàusula de l'statu quo. Aquesta, ja avui, es llegeix fins i tot en clau de posicions relatives, no bastant que ningú no hi perdi en xifres absolutes, amb els canvis. De manera que clàusules d'ordre o acords d’anivellament que no siguin totals, són arguments decisius als quals s’acullen els no federalistes per a dinamitar els canvis. Per això crec jo cal jugar la carta amb aquests oponents d'utilitzar no el principi federal de sobiranies compartides, sinó el de la solidaritat personal, concretant el pacte que suposi la diferència entre la progressivitat de la recaptació dels impostos directes respecte del pes proporcional de la renda de cada territori. Al cap i a la fi, l’escala i trams de l’IRPF són legislació bàsica del Parlament espanyol, acceptada per tots, de manera que qui més renda té més contribueixi, tant entre individus com en els seus agregats sobre el territori.  Tant de bo que bastés el principi federal, fent reconeixement de sobirania per als territoris que representen als ciutadans. Però, per a convèncer els negacionistes, crec que l’argument personal és poc qüestionable.

Més autogovern sol implicar més risc financer i responsabilitat fiscal, i no totes les jurisdiccions volen pagar aquest preu

Finalment, en tot procés de negociació cal paciència, però tenir molt clar l'objectiu, que en aquest cas es relaciona amb l’accés a les claus de la caixa. Claus compartides, si es vol, coadministrades, consorciades... però amb accés efectiu. De fet, per guanyar autonomia hom es podria plantejar deixar sobre la taula la totalitat de la contribució fiscal actual (la diferència entre la capacitat fiscal de Catalunya respecte del que retorna amb la part del finançament autonòmic actual), per bé que no es qüestioni la solidaritat, en favor de guanyar quotes de més autogovern. Ancorant el dèficit fiscal a aquest nivell, hom podria confiar després d’una recuperació de renda i benestar fent les coses per un mateix i no del que t'imposin des de fora. Ben cert és, però, que mai el vent és bo per aquell que no sap a on va. Els mitjans s’han d’adequar a l’objectiu. Però en tot cas, cal deixar de cavar si es vol sortir del forat del finançament autonòmic en el qual estem instal·lats.