Els esdeveniments ocorreguts des de l'arribada del president Trump al poder ho han eclipsat gairebé tot. Els canvis introduïts per aquest personatge, elegit per majoria pels ciutadans nord-americans, en matèria de defensa han obligat la Unió Europea a canviar la seva política en aquest àmbit, fins ara subcontractada amb els Estats Units. Aquesta assumpció de responsabilitats farà augmentar la despesa estructural dels Estats membres amb la consegüent repercussió a curt termini en el seu saldo fiscal i posteriorment en l'estructura d'ingressos i despeses. L'administració Trump, utilitzant un patró sense base econòmica solvent, ha modificat també la seva política comercial introduint aranzels a gairebé tot el món, cosa que suposa un greu perjudici en el comerç mundial, però també per a moltes empreses i ciutadans nord-americans, especialment els de menor renda.

L'experiència mostra que les polítiques proteccionistes tenen costos molt elevats també per a qui les imposa, sobretot quan no tenen la dimensió suficient per imposar els seus criteris a tercers països o blocs econòmics. La pretensió de tornar a fer gran Amèrica, la consigna dels ultranacionalistes MAGA, té molt poques possibilitats d'èxit en un món amb una distribució planetària de la cadena de valor dels productes. Augmentar el preu dels components dels productes intermedis amb aranzels eleva el preu final dels béns i serveis produïts en perjudici de l'eficiència de l'economia en augmentar els preus finals. Els consumidors interns, per tant, veuran reduïda la seva renda disponible i l'activitat econòmica general també es veurà alentida, de manera que molt possiblement els ingressos públics totals buscats per reduir el gran dèficit fiscal dels Estats Units tampoc augmentin o, fins i tot, es redueixin.

Els seus problemes econòmics, igual que els de la Unió Europea, són uns altres, i estan relacionats amb la seva menor capacitat de competir amb els països que han reclamat la seva quota de presència en la generació i distribució de la renda en les darreres tres dècades. Les economies occidentals estan perdent la batalla de la competitivitat i de la productivitat en un món més globalitzat amb incorporació intensiva de tecnologia, i per pal·liar la seva menor presència en la producció de béns, intenten generar renda a curt termini en els mercats financers amb instruments de dubtosa solvència. Vegi's, com a exemple, el llarg període de creixement que va culminar amb l'esclat de la bombolla financera el 2009. El món ha canviat molt i occident pot tornar a ser important, però no ho serà com ho fou a la dècada dels setanta, sinó amb paràmetres diferents que han de ser assumits pels seus ciutadans. Els països d'orient treballen més i millor amb elevades inversions en tecnologia i educació, per la qual cosa pensar que la solució aquí és la reducció obligada de la jornada laboral és només un desig (consigna) molt allunyat de la realitat.

L'experiència mostra que les polítiques proteccionistes tenen costos molt elevats també per a qui les imposa

En aquest context tan convuls provocat per l'administració Trump, que amb raó ha concentrat l'atenció dels mitjans de comunicació i de la societat, l'AIReF ha publicat a finals de març l'“Opinió sobre la sostenibilitat de les administracions públiques a llarg termini: demografia i canvi climàtic”. Aquest informe recull la posició dels comptes públics espanyols, però és especialment útil en incloure una projecció fins al 2050 i 2070 en cas de mantenir-se la legislació actual que afecta la despesa pública.

Abans de sintetitzar les principals conclusions de l'informe, val la pena fer una petita història de l'origen d'aquest informe en principi no previst per l'AIReF. La Unió Europea va decidir assignar a Espanya una quantitat molt significativa dels fons Next Generation UE creats el 2020 (150.000 milions d'euros de gairebé un bilió) i per accedir als recursos es va establir el compliment d'una sèrie de fites. Una d'aquestes, el component 30, era garantir la sostenibilitat del sistema de pensions. Com és conegut, el govern espanyol ha aprovat amb el suport d'alguns grups parlamentaris i una part dels agents socials i econòmics (els sindicats) una reforma del sistema de pensions que ha canviat la direcció utilitzada des de 1985 enfocada a desaccelerar el ritme de creixement de la despesa en pensions sobre el PIB. L'última reforma assumeix mantenir la taxa de reposició més alta de la Zona euro (77 vs 44,5%) en calcular la quantia inicial de la pensió i en garanteix el poder adquisitiu posteriorment actualitzant-la anualment amb l’IPC. Aquesta decisió, en un context d’intens envelliment de la població (arriba la generació del baby boom a l’edat de jubilació), augmentarà la despesa (entre 3,1 i 4 punts de PIB el 2050 segons la font) que haurà de ser coberta amb més ingressos (cotitzacions socials o impostos) o deute públic, si fos possible. Per això, la reforma inclou l’augment de la recaptació per cotitzacions socials mitjançant diversos instruments, que estan lluny de ser suficients.

La Comissió Europea sembla que va ser conscient de la manca de consistència dels comptes presentats pel govern espanyol, i va obligar a incorporar una clàusula d’aplicació triennal per limitar el desfasament. Atès que el govern espanyol no està disposat a assumir ni tan sols un petit ajust, va dictar una norma poc abans del primer examen a realitzar per l’AIReF per considerar com a nous una part d’ingressos que ja havien complert la seva missió en anys anteriors (transferència de l’Estat per reduir el dèficit del 1,5% al 0,6% del PIB). Davant aquesta intromissió, l’AIReF s’ha vist obligada a donar per aprovat l’examen d’aquesta regla de despesa el 2025, amb el consegüent goig i ús mediàtic dels defensors de la reforma, però essent conscient del desequilibri a mitjà i llarg termini que provoca la reforma de les pensions ha emès l'Opinió citada. Imagino que també per preservar la seva reputació com a controlador independent dels comptes públics espanyols.

Seria convenient que s’adoptessin les decisions adequades per garantir una senda de consolidació correcta i fiable

El contingut d’aquesta Opinió és demolidor amb el resultat real de la reforma de pensions sobre la sostenibilitat financera i l’equitat entre generacions, pintant un futur molt preocupant dels comptes públics. L’Opinió, igual que altres estudiosos del sistema, qualifica de poc útil la clàusula de tancament triennal per no garantir l’equilibri comptable, encara que es produís la seva aplicació en termes estrictes (15% del PIB de despesa i nous ingressos per valor de 1,7 punts de PIB de mitjana entre 2022-2050), atès que, en cas de complir-se, el sistema mantindria un dèficit continuat que arriba als 2,3 punts el 2050. Un contingut de regla de despesa que, d’altra banda, no deixa en bon lloc el nivell d’exigència de la Comissió Europea.

L’AIReF, utilitzant criteris de mesura molt prudents, projecta un augment de la despesa en pensions de 3,2 punts de PIB el 2050 (del 12,9 al 16,1% del PIB), amb uns ingressos insuficients per cobrir-ho, de manera que el sistema incorreria en un dèficit del 3% del PIB (des del 0,6% actual) i, per tant, necessitaria l’aportació addicional de 2,4 punts de PIB en nous ingressos. L’AIReF, a més, recorda que el procés d’envelliment no es limita al pagament de pensions i també inclou una major despesa en sanitat i serveis a la dependència, als quals s’afegirien els interessos generats per més deute emès. Amb aquests factors el dèficit públic de les administracions públiques projectat el 2050 s’eleva fins al 7% del PIB, com a conseqüència d’un fort augment de la despesa pública (+6,3 punts de PIB; del 44,7 al 51% del PIB). Cal destacar que aquest molt elevat dèficit es produeix malgrat utilitzar com a hipòtesi un fort augment dels ingressos per valor de 2,8 punts de PIB (del 41,2 el 2023 al 44% el 2050), fins a assolir un percentatge que gairebé igualaria la mitjana actual de la Zona euro. Els saldos negatius acumulats marquen una senda creixent de deute públic fins a assolir el 149% del PIB el 2050 i el 181% el 2070. Les pensions expliquen el 66 per cent de l’increment del deute associat a l’envelliment fins al 2050 (31 dels 47 punts addicionals). Per si no fos prou preocupant, les dades empitjoren en cas d’augmentar la despesa en defensa.

La resposta de la ministra d’Inclusió i Seguretat Social i del governador del Banc d’Espanya (autor intel·lectual de la reforma) ha estat que les pensions van pel bon camí amb les mesures aprovades; imagino que perquè es limiten a considerar l’aprovat en la revisió de la clàusula el 2025 forçat per la intromissió del govern espanyol en la interpretació de la norma a utilitzar; i no deuen haver llegit amb atenció l’Opinió de l’AIReF sobre la sostenibilitat dels comptes públics. Els treballs més fiables elaborats apunten que els comptes públics no van en la direcció correcta, sinó que segueixen una senda força tortuosa, amb la reforma de les pensions com a element de més impacte, amb greu risc per als interessos futurs de la població. Per això, seria convenient que s’adoptessin les decisions adequades per garantir una senda de consolidació correcta i fiable, que, si és possible en nom de l’equitat, no traspassi tot l’esforç a les següents generacions. Una elecció molt necessària, però poc probable perquè les pensions s’han convertit en un objecte electoral a curt termini al qual no està disposat a renunciar cap partit polític.