El dijous 11 passat, vaig tenir el plaer de presentar a Madrid el llibre Los sistemas de investigación e innovación agroalimentaria en el mundo, editat per Cajamar, del qual he tingut la responsabilitat de coordinar, a més d'escriure tres capítols.

Analitza la situació a Espanya, per descomptat, però també en quatre països tercers (Estats Units, Xina, Nova Zelanda, Israel), en tres estats membres de la Unió Europea (Països Baixos, França i Itàlia) i en la Comissió Europea.

No desenvoluparé aquí el contingut del llibre, disponible gratuïtament a la Plataforma Terra de la Fundació Cajamar. Però, preparant la meva presentació, el que em va sorprendre i em va entristir és que a hores d'ara del segle XXI hagués d'insistir sobre dues evidències.

L'augment de la població

La població mundial continua augmentant, però menys del que inicialment es pensava. Les Nacions Unides preveuen ara (2024) que la taxa de població mundial continuarà creixent en els pròxims 50 a 60 anys, fins a assolir un màxim de 10.300 milions d'habitants a mitjans de 2080. Després d'assolir aquest pic, estimen que disminuirà gradualment fins a situar-se al voltant dels 10.200 milions a finals de segle. Aquestes xifres són inferiors a les de previsions anteriors, ja que s'observa que el creixement de la població s'està desaccelerant.

Per un altre costat, es publicita sovint que la producció agrària mundial ha d’augmentar un 50% fins a l’any 2050 per fer front a l’augment previst de la demanda. Aquesta xifra (calculada quan les previsions d’augment de la població eren més grans) prové d’uns informes de la FAO del 2009, i ve a dir que en els 41 anys que transcorren entre aquestes dues dates, la producció d’aliments mundial hauria d’augmentar de mitjana un percentatge acumulatiu de l’1,7%.

Lluny de l'alarmisme habitual al respecte, aquest objectiu està perfectament al nostre abast. Tenim diversos instruments al nostre servei per a això. Tots són importants i han de ser complementaris.

Es publica sovint que la producció agrària mundial ha d'augmentar un 50% fins al 2050, objectiu que és al nostre abast

El primer és la disminució de les desigualtats entre continents, països i poblacions, millorant el repartiment social de les riqueses i geogràfic de la producció.

El segon és el canvi de dietes, tornant a recuperar aquesta meravella alimentària reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 2010.

El tercer punt és disminuir el malbaratament d'aliments i les pèrdues al llarg de tota la cadena de producció i el quart és la valorització de subproductes.

Aquests factors no treuen que haurem de ser capaços de produir més amb menys, menys terres i menys aigua entre altres. És allà on ens ajuda la investigació i la innovació

No és LA resposta al desafiament poblacional, però és una part important de les respostes necessàries.

El canvi climàtic

Aquests últims temps, agafen major visibilitat els negacionistes del canvi climàtic. Segons Efeverde, els danys totals lligats al canvi climàtic li han costat a la societat espanyola 810 milions d'euros l'any 2016 i no han parat de créixer any rere any. Sense la DANA, hem arribat a 6.635 milions l'any 2024, que ascendeixen a 11.300 quan incloem la DANA.

De nou, les respostes al canvi climàtic, les polítiques i iniciatives d'adaptació i mitigació per al camp són diverses. Comencen per tornar a posar l'agronomia al centre de l'agricultura, segueix amb la diversificació de riscos i de cultius.

Però també en aquest cas, la investigació i la innovació no és LA resposta al canvi climàtic, però és una part important de les respostes necessàries.

En el capítol de conclusions, es destaquen unes pistes de futur de les quals en rescatarem només algunes. Tot passa per llançar i desenvolupar el gran debat públic necessari sobre quina alimentació volem que podrien acabar com a França en unes trobades generals de l'Alimentació.

Cal un Pacte Estatal per l'Alimentació que podria ser en un Pacte pel canvi climàtic, encara que el nostre propòsit sigui més ampli en els objectius

En aquest context, és més que necessari una avaluació de les polítiques, participativa i democràtica, i una avaluació dels investigadors, no només en base als mal anomenats articles publicats en els també mal anomenats “d’impacte” sinó també les activitats de divulgació i resultats.

Els actors socials, en aquest cas els de la cadena alimentària, necessiten una visió a llarg termini, claredat en els objectius i estabilitat institucional i pressupostària. Estem parlant d'una inversió, i no una despesa, amb un llarg període de maduració.

Es parla molt avui (més del que es fa) de Pactes d’Estat. En aquest ambient polític degradat en què hem de sobreviure, la seva concreció sona a utopia.

Però els que fa anys que demanem un Pacte Estatal de l'Aigua no podem acovardir-nos. Cal un Pacte Estatal per l'Alimentació que podria ser (Per què no?) en un Pacte pel canvi climàtic, encara que el nostre propòsit sigui més ampli en els objectius, va més enllà del canvi climàtic, i més reduït en l'aspecte sectorial.