A la vista del cost del contracte de compra d’armament a Israel, puc aproximar quant costa una bala: amb un euro sembla que n’entren dues i mitja. Com quan érem petits, i compràvem llaminadures a pes.

El cost i el valor. El vell dilema del pensament econòmic. El cost d’una inversió, i el valor i benestar que provoca. I el seu cost d’oportunitat a la vista de les alternatives. Ens diu el president del govern espanyol que arribarà, Espanya, al 2 per cent del PIB en despesa en defensa sense restar despesa social ni apujar impostos. Que ho pagarem amb l’excedent de l’economia, que “va super bé”. Com si aquest percentatge no s’hagués de mantenir en el temps, també quan l’economia retorni als ritmes de creixement ordinaris, inferiors. Què farem, llavors, quan l’excedent ja no hi sigui?

‘Comprar bales per defensar-nos’. Però defensar-nos de què? Europa no és, ni serà mai, una potència armada

A aquesta despesa ara li diuen inversió en seguretat, per allò de lligar amb una nomenclatura suposadament més tècnica la millora de productivitat que té pendent l’economia espanyola, per la qual no s’estan aprofitant prou els fons europeus, ni es compta, a futur, amb finançament addicional específic. Ja ens diran, però, com ho faran, qui produirà mercaderies de guerra, i quin tipus d’ocupació es crearà, tan ràpidament com gastem. A més, ho farà Espanya sense restar un euro de la despesa social; com si el pressupost tingués recursos estancats i les necessitats socials estiguessin ja prou cobertes, malgrat els descosits que s’observen. I amb l’afegit de la patinada de la ministra Montero, amb l’afirmació que tenia deu mil milions en excedent que no es perdrien en despesa social, ja que no estaven reservats per aquesta finalitat. En fi...

‘Comprar bales per defensar-nos’. Però defensar-nos de què? Europa no és, ni serà mai, una potència armada a l’estil dels xinesos o americans, basculant entremig dels pobres russos segons la seva conveniència comercial, o insensatesa política imperialista. Europa no és, ni hauria de voler ser, una potència bèl·lica. La seva força ha de néixer de la capacitat d’intermediació entre blocs, des de la maduresa de parlar amb una sola veu; la veu, robusta i coherent, de la diplomàcia, de l’accés a la informació i del prestigi guanyat. Prestigi que un major armament no crec que doni.

Per acabar el quadre de despropòsits, el milionari contracte amb Israel, abans comentat, s’ha cancel·lat per les pressions dels col·ligats governamentals. Ara hauran de trobar algun alt funcionari que vulgui validar quelcom signat i intervingut correctament, i que costarà una indemnització igualment milionària. Una forma majúscula de malversació de cabals públics que, de moment, no fa dimitir ningú ni l’envia a presó. Com contrasta, això, amb tot allò que hem vist a casa nostra, en un procés polític esguerrat, que ha tingut a gent empresonada i pendent, encara, d’amnistiar.