La política industrial torna a la palestra de l’anàlisi econòmica i de l’ocupació de molts economistes. Ho fa des de la imprecisió dels dos termes i amb el perill que acabi justificant noves formes d’intervencionisme. Així, s’amaga rere la reclamació d’una nova política industrial, el terme industrial (ambigüitat pel seu àmbit). Indústria, en principi, ho pot abastar tot: indústria alimentària, indústria turística, de l’oci… i no només manufactura. Tot sota el concepte industrial per identificar qui reposa, inverteix, té un concepte ampli de capital, també de l’humà, de la formació dels seus professionals, contra la idea curtterminista de l’economia de les transaccions en què l’oportunisme compta més que la reputació, i els traspassos més que la continuïtat del negoci. I la seva adjectivació (política), què podem dir-ne? Qui i com? Des dels Ministeris? D’institucions independents amb diferent rendició de comptes?

La política industrial ressorgeix després de les crisis, financera primer i pandèmica després. I s’observa que com menys globalització, més mirada introspectiva apareix als països. Què és ara clau, l’autoabastiment? Ho és alentir els mercats de capitals mundials per evitar dependències? Què és un sector estratègic per a un país? L’energia? Les comunicacions?

Els objectius d’una política industrial esdevenen així massa dependents de la perspectiva del comerç mundial i de l’estabilitat geopolítica, canviant (llegiu arma aranzelària), i la seva robustesa queda, doncs, condicionada perillosament a aquests extrems.

Confrontant la realitat, remarquem la conveniència de separar l'eludible del que és ineludible en la presa de decisions per fonamentar una nova política industrial: sense big bang a curt termini, els instruments han d’afectar canvis en ritmes i taxes de variació de tendències (primeres i segones derivades), construïdes a partir del que ja es té, amb el que es compta, comptabilitzant un gran DAFO de debilitats superables i oportunitats aprofitables. Sense oblidar que, en general, en aquestes polítiques solen sobrar les accions Rs i mancar les Ts (reformar, reconstruir, vs. transformar, transitar).

La política industrial ressorgeix després de les crisis, financera primer i pandèmica després. I s’observa que com menys globalització, més mirada introspectiva apareix als països

Els canvis proposats, en tot cas, requereixen coherència i estabilitat: el seu millor garant avui potser siguin certes institucions de la societat civil que protegeixin els objectius per damunt del cicle electoral. Pactes (per a la indústria, per a la formació professional, pacte energètic) des d’un sentit macroprudencial: fer o explicar per què no se segueix la recomanació pactada.

En el DAFO inicial per a Catalunya, són vectors verticals (no per inventar, sinó que existeixin amb prou grau de solidesa, ja que es necessitaran palanques) sectors com l’agroalimentari, turisme, biofarma, salut, ciències de la vida, Fotònica, quàntica, xip europeu, química i blau… sota la reclamació d’afegir valor a partir d’una major productivitat.

Serien vectors horitzontals (que sense política contenen fallada de mercat) les infraestructures de tot tipus, l’energia, la mobilitat logística o el capital social. Són transversals la resta; una mena de condició necessària però no suficient. Això inclouria, per exemple, atendre externalitats negatives per residus, congestió, la manca d’inclusió de béns comunals, sectors incipients amb avantatge comparatiu menystingut, i de la seguretat, assistència com a béns públics indivisibles.

I per a tot això, el que ha passat amb els Perte genera ajudes majúscules... en absència de pactes (reeixits en el cas de Corea del Sud) o a través d’imposicions (sense pacte, com en el cas de la Xina). Objectius i instruments requereixen un finançament decidit d'allò que és incipient (start ups) i una fiscalitat generosa (política d’amortitzacions anticipades, sand box, compra de despeses fiscals —com en la producció cinematogràfica, entre d’altres). Tots ells han de ser fortament discriminatoris (malgrat els problemes de gestió política dels suports que això pugui comportar), de vegades en detriment del mateix statu quo.

En definitiva, a vegades quan sento parlar de política industrial (així al Forbes Summit per a Catalunya on em va tocar intervenir), em recorda allò de per què en diem amor si volem dir sexe, amb el perill que rere la primera reclamació acabem introduint més intervencionisme arbitrari, polític i adherit al model econòmic dominant.