Una rèplica immediata a l'afirmació del títol podria ser: “Ja era hora”. Una altra podria ser: “No m’ho crec”.  Una tercera podria ser: “Segur que això és bo per a l'economia? Qui pagarà les pensions?”

L’any 1900 hi havia al món aproximadament 1.500 milions de persones i el 2000 n'hi havia 6.000 milions. Havia pujat quatre vegades malgrat guerres i malalties. Cap al 1970, Paul Ehrlich va publicar el llibre La bomba de la població. Eren els anys de màxima acceleració. Ehrlich fou molt criticat pel Vaticà i la dreta mundial, i també per part de l’esquerra que pensava que els mals de la humanitat no venen de la densitat de la població sinó de la desigualtat.

Mirem el tema ambiental. Els rics que tenen cotxes i avions a dojo, gasten molta energia fòssil, i produeixen més diòxid de carboni que els pobres. Si tots els països tinguessin les emissions de CO₂ per persona que té l'Índia, no s'incrementaria l'efecte hivernacle perquè la nova vegetació i els oceans l’agafarien tot. Això és veritat, però també ho és que si els pobres són menys pobres que abans (com el cas de la Xina i a poc a poc el de l’Índia), compraran més cotxes i aniran més sovint en avió. 

Paul Ehrlich (professor d’Ecologia a Stanford) va presentar una fórmula famosa. L'impacte ambiental és funció de la Població, de la Riquesa en diners d'aquesta població que permet el seu nivell de consum, i de la Tecnologia. Com sabem, les tecnologies de les economies industrials es basen fins ara en el carbó, el petroli i gas. Amb aquestes tecnologies, més població i més riquesa porta a més efecte hivernacle.

L'esquerra anarquista, com ho era per exemple Emma Goldman i aquí Ferrer i Guàrdia, ja predicava cap al 1900 la “procreació conscient” i la llibertat de les dones de triar quants fills volien. A Barcelona cap al 1905, la fertilitat (el nombre de filles i fills per dona) era més gran a l'Eixample que als barris perifèrics, proletaris.  Les campanyes i la publicitat antinatalista eren populars. Un argument de l'esquerra era no produir “carn de canó” per a les guerres colonialistes. A Catalunya, com a França i altres llocs, l’esquerra era neomalthusiana i feminista. En canvi, la dreta política era natalista. A França, per tenir soldats per a les guerres colonials i les guerres contra Alemanya. A Itàlia, amb Mussolini, per conquerir imperis a l'Àfrica.

Tanmateix, una part de l’esquerra (més marxista i socialista que anarquista i feminista) deia encara fa pocs anys que l’augment de la població no era important. Sí que ho és, però. Una alta densitat de població implica molta ocupació de terres, molt consum de vegetació i molta pavimentació i, per tant, un descens de la biodiversitat a més dels efectes sobre el canvi climàtic, perquè molta població vol dir també molts cotxes i avions si hi ha creixement econòmic.

L'efecte de la densitat de la població sobre la biodiversitat es mesura amb un indicador que es diu HANPP, l’apropiació humana de la producció potencial de biomassa. A l’Índia, a l’est de la Xina, al Japó i als països europeus principals la densitat de població és alta, però les poblacions ja no creixen gaire. El sud de l’Índia no creixen gens, el nord encara creix a poc a poc. A molts països d’Àfrica la població creix, però sovint la densitat és encara baixa -més baixa que a Catalunya, per exemple, amb vuit milions en trenta mil quilòmetres quadrats-. Hi ha un habitant de Catalunya al món per cada mil persones. Per això, anant pel món, quan sents alguna rara conversa en català, hi poses l’orella, oi? Som pocs, però el territori és petit i la densitat de població molt alta. L'HANPP és molt alta. Hi ha pocs espais per a la biodiversitat.

Les projeccions mundials són que, dels 8.000 milions de persones que hi ha actualment, arribarem encara als 9.000 milions cap al 2050 amb tendència a l'estabilització abans dels 10.000 milions. És a dir, si al segle XX la població va augmentar 400%, al segle XXI la població augmentarà només una mica més del 50% i després hi haurà un decreixement. Com es veu a alguns llocs ara mateix, el decreixement no serà només rural, sinó també d’algunes ciutats.

Natalisme i antinatalisme

L’aturada demogràfica provocarà dues menes de reaccions polítiques. Els natalistes es mouen per instints polítics primaris d’hegemonies socials i polítiques (per exemple, cal fer de la Xina una potència demogràfica més gran; o, per exemple, exhortem les dones per tal que la fertilitat hindú a l’Índia sigui més gran que la musulmana). 

També sortiran natalistes economistes -una gran població estimula el consum-. A més permet pagar les pensions. L’argument de les pensions es basa en la idea antiga de la piràmide de la població.  La piràmide és ara més aviat un rectangle (amb una petita piràmide al final, perquè la gent eventualment es mor). Si és un rectangle, els assalariats poden cotitzar per als jubilats sense contínuament incrementar el contingent demogràfic jove. Aquest increment de joves no és una bona idea perquè els joves també acabaran jubilats. En canvi, sense creixement demogràfic, la proporció de joves assalariats i vells jubilats s’estabilitza a tot arreu.

L’antinatalisme es basa en la llibertat de procreació, respectant el desig actual de les dones de tenir menys descendència ajornant la maternitat, el que fa baixar la fertilitat (fills per dona) per sota de l’actual.

A més, una economía sense creixement demogràfic facilita l’ajustament ecològic. S’aprofitarien els edificis rurals ja construits i que queden abandonats, fins i tot els temples i altres edificis públics (escoles, ajuntaments) que no es facin servir, i d’aquesta manera ens estalviaríem noves pavimentacions de sols i disminuiria l’extracció de sorres i graves, disminuiria la indústria del ciment, restauraríem pedreres.

La gent podria fer alguns viatges, però en un món de població estable no caldria augmentar gaire les vies de comunicació ni el tràfic de mercaderies.  

Altres canvis demogràfics més radicals potser arribaran al segle XXII. Em sembla probable que la humanitat cada dia més feminista decideixi que per la seva reproducció no calen tants homes.