Cada estiu els grans incendis ens recorden una evidència que ja ningú pot negar. Fa dècades que sabem que el planeta s'escalfa, que els fenòmens meteorològics extrems seran cada vegada més freqüents i que la major part de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle són conseqüència del nostre model de desenvolupament. La primera Conferència Mundial sobre el Clima es va celebrar l'any 1979. El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) es va crear el 1988 i el seu primer informe va arribar el 1990. Han passat gairebé quaranta anys des d'aquell primer gran avís.

I, tanmateix, continuem acumulant gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i rècords de temperatura. No és perquè desconeguem el problema. És perquè solucionar-lo exigeix una cosa extraordinàriament difícil: cooperar.

El canvi climàtic és probablement l'exemple més evident d'una nova generació de problemes que comparteixen una mateixa característica. Cap govern, cap país, cap administració i, encara menys, cap partit polític els pot resoldre tot sol. També passa amb la transició energètica, les migracions internacionals, l'envelliment de la població, la pèrdua de biodiversitat, la regulació de la intel·ligència artificial o la seguretat europea. Són problemes d'una enorme complexitat, amb múltiples causes que interactuen entre si i que afecten actors i interessos molt diferents.

Quan un problema té una sola causa, és relativament senzill trobar-hi una resposta. Però quan és el resultat de desenes de factors acumulats durant anys, les solucions acostumen a ser parcials, lentes i, sobretot, exigeixen que moltes parts acceptin renúncies. No hi ha solucions perfectes. Només hi ha compromisos imperfectes.

Quan un problema és el resultat de desenes de factors acumulats durant anys, les solucions acostumen a ser parcials, lentes i exigeixen renúncies

Aquest és, precisament, el gran repte de les democràcies del segle XXI. Cada vegada més, els problemes que preocupen els ciutadans —des del canvi climàtic fins a l'habitatge, passant per les migracions o la transició energètica— no tenen una causa única ni una solució simple. No es tracta només dels  problemes globals, també molts de domèstics que són cada vegada més complexos: responen a múltiples causes, afecten interessos diversos i exigeixen solucions compartides. La política ja no consisteix només a decidir, sinó sobretot a aconseguir cooperació. Els incentius polítics actuals premien el curt termini, però hi ha problemes que requereixen accions continuades en el temps i objectius de llarg abast.

En tots aquests casos hi ha una característica comuna: la cooperació és necessària. Està demostrat que els humans sabem prendre decisions individuals, però som sorprenentment dolents coordinant-nos quan els beneficis de cooperar són col·lectius, però els costos són immediats i individuals. Els economistes fa dècades que estudien els anomenats problemes d'acció col·lectiva: situacions en què la societat, en conjunt, sortiria beneficiada si fos capaç de cooperar, però en què els incentius dels diferents actors no sempre apunten en la mateixa direcció. De vegades, cadascú espera que siguin els altres els qui assumeixin els costos. D'altres, hi ha actors que obtenen beneficis de l'statu quo i que, legítimament o no, s'oposen als canvis perquè els perjudiquen. Les grans empreses de combustibles fòssils, els països fortament dependents del petroli o determinats interessos econòmics i actituds socials en són exemples evidents.

La política sembla haver pres el camí exactament contrari. La confrontació permanent s'ha convertit en una estratègia electoral. Els incentius afavoreixen més desacreditar l'adversari que no pas construir acords amb ell. Les xarxes socials amplifiquen el conflicte, premien les frases curtes, les indignacions instantànies i les simplificacions extremes. Reconèixer que l'altre té una part de raó sovint és percebut com una mostra de feblesa. El resultat és una política que cada vegada parla més dels adversaris i cada vegada menys dels problemes.

Hi ha una paradoxa preocupant. Mai no havíem disposat de tanta informació, de tanta capacitat científica ni de tants instruments per entendre els problemes. Però, al mateix temps, mai no havia estat tan fàcil convertir qualsevol debat en una confrontació emocional. Les xarxes socials premien la simplificació, els algoritmes amplifiquen la indignació i el cicle informatiu permanent obliga els responsables polítics a reaccionar cada dia, sovint abans d'haver tingut temps de pensar. Cooperar és molt més difícil que confrontar. I, tanmateix, mai no havia estat tan necessari.

L'autèntic combustible de l'extrema dreta és la frustració que genera veure com els grans problemes continuen sense resoldre's any rere any

És en aquest context en què prospera l'extrema dreta.

Sovint es diu que el seu combustible és la immigració o la inseguretat. En realitat, aquests són només els temes sobre els quals construeix el seu relat. El seu autèntic combustible és una altra cosa: la frustració que genera veure com els grans problemes continuen sense resoldre's any rere any. Quan les democràcies transmeten la sensació d'impotència, els discursos simples guanyen atractiu.

Els populismes tenen un enorme avantatge competitiu: no necessiten -ni volen- explicar la complexitat. N'hi ha prou amb oferir culpables fàcils. Si l'habitatge és car, la culpa és dels immigrants. Si els salaris no pugen, la culpa és de Brussel·les. Si hi ha incendis, el canvi climàtic no existeix. Si puja l’atur, sempre hi ha algun enemic convenient sobre qui descarregar tota la responsabilitat. Les explicacions simples són molt més seductores que les complexes, especialment quan la ciutadania està cansada. Aquesta preferència l’han documentat i estudiat psicòlegs com Daniel Kahneman (per cert, Premi Nobel d’Economia l’any 2002).

Per això, el millor aliat de l'extrema dreta no és la immigració, ni la inflació, ni tan sols la crisi econòmica. El seu millor aliat és la incapacitat dels partits democràtics per demostrar que encara són capaços d'arribar a acords útils per avançar en la solució dels problemes.

No es tracta d'eliminar el conflicte. El desacord és inherent a qualsevol societat lliure. Es tracta d'entendre que hi ha qüestions que no poden quedar atrapades permanentment en la lògica de la batalla partidista. Quan cada problema es converteix en una arma electoral, deixa de ser un problema a resoldre per convertir-se en una oportunitat per desgastar l'adversari. Falten institucions i incentius que fomentin la cooperació i que vetllin pels interessos col·lectius a llarg termini. I falten instruments que permetin desbloquejar aquestes qüestions quan la cooperació no és finalment possible: per exemple, referèndums a l’estil suís que puguin superar majories de bloqueig en un parlament o canviar una política sense necessitat d’anar a noves eleccions o, fins i tot, impulsar mocions de censura.

La democràcia no consisteix únicament a votar cada quatre anys. Consisteix, sobretot, a construir acords per avançar en les solucions als problemes de la societat. Aquesta és la seva gran fortalesa, però també la seva principal exigència. Quan els governs i els partits renuncien a aquesta cultura del pacte, no només bloquegen les solucions. Alimenten la idea que la democràcia és incapaç de resoldre els problemes dels ciutadans. I aquest és, probablement, el terreny més fèrtil perquè prosperin aquells que prometen prescindir dels acords, de les institucions i, finalment, de la mateixa democràcia.