La discussió pública sobre la intel·ligència artificial (IA) es concentra en llocs de treball, productivitat, rendiment de les empreses i canvis tecnològics visibles i deixa en segon pla un efecte més profund, l’erosió silenciosa del futur com a estructura de la vida.

Durant dècades el recorregut típic d'una biografia era previsible. La infància conduïa a l'escola, l'escola, a l'institut, l'institut, a la universitat o a una formació tècnica, aquesta formació a una primera feina, la primera feina a ascensos successius i el recorregut concloïa en la jubilació. Cada etapa rebia el sentit de la següent. S'estudiava per aprovar l'any, s'aprovava per avançar de curs, s'avançava per accedir a la universitat, s'estudiava allà per aconseguir una feina i es treballava per sostenir una carrera i una posició. Els aniversaris reforçaven aquesta imatge de línia ascendent. La societat celebrava l'augment del número com si la vida anés pujant esglaons sense mirar que en termes biològics el temps restant es reduïa.

Aquesta escala tenia una funció molt precisa, ja que organitzava el patiment. Els sacrificis quotidians s'acceptaven perquè es presentaven com a inversió que obria una porta futura. La teoria misàlgica descriu aquesta dinàmica de manera directa. Sosté que tota conducta humana sorgeix de la necessitat d'evitar algun tipus de patiment i que les decisions s'estructuren com a intercanvis on se sacrifica un malestar menor per impedir-ne un de més gran o per obtenir algun tipus d'alleujament. La teoria afirma que cada elecció humana s'organitza al voltant d'aquest càlcul bàsic que consisteix en l'intercanvi d'un malestar present per la promesa d'un alleujament posterior. El dolor adquiria legitimitat perquè es trobava encadenat a una seqüència d'alleujaments.

La gran obviació actuava com a mecanisme permanent. Mentre existia una etapa següent, resultava possible ignorar preguntes sobre el sentit final del recorregut. No es mirava el destí últim de la trajectòria perquè tota l'atenció quedava ocupada en el pròxim pas. La mort romanía darrere d'una cortina narrativa de progrés i projectes.

La discussió pública sobre la IA deixa en segon pla el seu efecte més profund: l'erosió silenciosa del futur com a estructura de la vida

La irrupció massiva de la IA trenca aquesta arquitectura en el punt on més dependència existia, en l'ocupació formal i l'educació orientada a l'ocupació. Quan sistemes automàtics exerceixen tasques professionals d'oficina, anàlisi, programació, comptabilitat, redacció, diagnòstic i un nombre creixent d'activitats que exigien anys de formació, el vincle entre estudi i feina es debilita de manera estructural. El jove que entra a la universitat ja no pot suposar que un títol assegura una trajectòria laboral ascendent. La persona de quaranta o cinquanta anys ja no pot imaginar que resistir en un lloc de feina fins a la jubilació garanteixi estabilitat.

Si l'automatització continua, l'Estat o les grans plataformes tecnològiques acaben distribuint renda bàsica, accés a serveis i una xarxa mínima de consum que evita el col·lapse material i, alhora, deixa milions de persones amb el temps pràcticament buit d'obligacions. En aquest escenari, l'instrument que sostenia la vida deixa de funcionar. Heidegger, el filòsof alemany, parlava de l'eina trencada per explicar com la consciència desperta quan un objecte es trenca i deixa de ser transparent. Una clau anglesa que opera sense fallades passa inadvertida. La consciència focal apareix quan l'eina es trenca i deixa de complir la seva funció.

El futur lineal actuava com una eina invisible; mentre existia, ningú l'examinava i se la donava per descomptada. L'automatització extrema produeix una variant diferent, una eina absent. I això no es tracta d'una clau trencada sobre la taula, es tracta d'una clau que ja no hi és.

La trajectòria educació-treball-jubilació s'esvaeix i només aleshores se'n percep la importància. La persona descobreix que estudiava menys per amor al coneixement que per la necessitat de pertànyer a una seqüència reconeixible. Descobreix que suportava humiliacions o monotonia laboral a causa de la promesa d'ascens o d'estabilitat futura. Descobreix que el patiment diari s'acceptava perquè servia com a pont cap a una fase diferent.

Quan la fase posterior desapareix, el patiment queda nu. Des de la teoria misàlgica, això significa que l'intercanvi deixa de funcionar. Ja no hi ha bescanvi entre dolor present i alleujament futur. Així, el sacrifici perd el seu caràcter d'inversió i només en queda el cost.

El resultat és una transformació del temps. El que abans es vivia com a pel·lícula comença a viure's com a fotografia. Abans, la biografia avançava de la mà d'institucions que marcaven fites com canviar de grau, diplomar-se, aconseguir la primera feina, rebre un ascens, formar una família o pagar una hipoteca. L'automatització generalitzada contribueix a convertir aquest moviment en una meseta on cada dia s'assembla al següent. L'ingrés arriba a través de transferències, l'habitatge es manté mitjançant polítiques públiques o solucions estandarditzades, el consum s'organitza en plataformes que anticipen desitjos i l'espai per a decisions dramàtiques es redueix.

La irrupció massiva de la IA trenca aquesta arquitectura en el punt on més dependència existia: en l'ocupació formal i l'educació orientada a l'ocupació

Aquesta quietud exterior deixa al descobert alguna cosa que la trajectòria mantenia fora de focus. En un món amb mobilitat social i professional, la mort es presentava com un punt al final d'un recorregut carregat d'esdeveniments. On el recorregut perd relleu, la mort apareix com l'únic canvi veritable. Deixa de ser un tema filosòfic i comença a funcionar com l'únic esdeveniment estructural. L'atenció ja no es pot distreure amb el pròxim ascens o amb la pròxima credencial. El futur perd contingut i es redueix a la distància fins al final.

En aquest punt sorgeix una conseqüència addicional i consisteix en l'aparició d'un buit operatiu. El límit ja no actua com a tancament d'una seqüència repleta, sinó com a únic marcador disponible. La vida sostinguda per l'automatització queda sense esglaons, sense metes que organitzin l'intercanvi misàlgic i sense institucions que assignin valor narratiu a cada etapa. El temps continua la seva marxa i la consciència registra aquesta marxa sense la mediació d'un projecte que ordeni el sacrifici. L'exposició directa al límit reemplaça la lògica de l'ascens i converteix el futur en un territori pla on cada decisió perd la funció instrumental que abans justificava l'esforç.

Amb aquesta transformació emergeix un problema final, la desaparició de l'estructura capaç de convertir el sofriment en inversió. L'automatització extrema no només reorganitza l'economia o desfà trajectòries; elimina el mecanisme que permetia al temps tenir una direcció recognoscible. El final deixa de ser un esdeveniment distant i es converteix en l'únic element capaç d'introduir diferència dins d'un horitzó que esdevé uniforme.

Les coses com són.