En els darrers mesos hem assistit a una preocupació creixent per la productivitat, concepte crític i complex i, alhora, poc conegut. Informes i articles han posat de manifest que la diferència entre la productivitat europea i la dels Estats Units és important, aproximadament un 20% inferior a la Unió Europea, distància que s'estén encara més entre Espanya, inclosa Catalunya, i els països comunitaris, de l’ordre d’un 24% més baixa respecte de l’eurozona, amb un creixement els darrers anys d’una tercera part en comparació amb la mitjana de la Unió Europea (0,3% front 0,9% anuals). I hem de tenir present que la productivitat i el nivell de progrés i riquesa de la societat estan íntimament vinculats. Si no augmenta el primer, no creix el segon!

La productivitat és un terme polièdric, que depèn de múltiples factors: demogràfics, culturals, socials, reguladors, tecnològics, educatius, empresarials, personals... Alguns necessiten una perspectiva de mitjà i llarg termini per a la seva solució, però altres es poden abordar a més curt termini. En uns les possibilitats d’incidir mitjançant intervencions de política econòmica són àmplies i es pot actuar directament, si bé en altres es requereix polítiques de més abast. Alguns estudis revelen que a curt termini els camps més apropiats sobre els que es poden actuar, garantint, a la vegada, augments de capacitat productiva i cohesió social, són la taxa d’ocupació i, especialment, la productivitat horària. Sobre aquesta última els factors en els quals cal incidir són el capital físic (maquinària, programari, dotació d’infraestructures...) i el capital intangible (persones, coneixement, processos organitzatius i aspectes de mercat).

Cal implementar mesures que ajudin les empreses a millorar la seva informació sobre la productivitat en tots els sentits

Fa anys un empresari em comentava que ell tenia clar que dins la fàbrica es treballava amb la màxima productivitat, però que quan les mercaderies sortien per la porta de l’empresa, tot aquell esforç anava minvant, i tenien lloc continues pèrdues de productivitat que conduïen a un deteriorament de competitivitat. Això permet reflexionar sobre la productivitat a dos nivells des de la perspectiva empresarial: “portes endins” (micro) i “portes enfora” (macro). Aquesta diferenciació cal tenir-la present alhora per part d’investigadors i d’autoritats pel que fa a les seves diagnosis, propostes i polítiques. Val a dir, a més, que fins al moment la primera està sent, segurament, poc contemplada quan es parla de productivitat.

La productivitat “portes endins”, és a dir la productivitat micro, bascula sobre tres eixos basats, fonamentalment, en els factors determinants de l’esmentada productivitat horària: la tecnologia, el talent, i la planificació i organització de l’activitat. Pel que fa a la tecnologia, les empreses necessiten sobretot tecnologia i equipament de procés, encara que sense oblidar la de producte, amb una bona dosi de col·laboració dins del conjunt de l’ecosistema d’innovació (universitats, centres de recerca, proveïdors, clients…), en el que es primi tant la generació com, especialment, la transferència tecnològica. En això últim les mancances continuen sent preocupants.

Quant al talent, la realitat imposa el seu creixent protagonisme per a la competitivitat i, òbviament, la productivitat, atorgant a la qualificació i, sobretot, a les competències un valor bàsic (aptitud i actitud). En aquest sentit, diversos factors estan provocant destacats colls d’ampolla en termes quantitatius i qualitatius (nombre de candidats, especialitzacions…), que qüestionen la successió dins de les empreses, el futur de determinats sectors, la competitivitat d’activitats i firmes, l’aprofitament d’avantatges i capacitats…. Per la seva banda, la planificació i organització de l’activitat ha estat fins al moment poc abordada per moltes empreses i per les administracions públiques, i és un camp que ofereix importants possibilitats de millora en productivitat, a més que els mercats cada vegada exigeixen dedicar més recursos a aquest àmbit.

La productivitat és una qüestió complexa d’abordar, que necessita la voluntat i la responsabilitat del conjunt de la societat

Vinculat a tot l’anterior cal, entre altres, implementar mesures que ajudin les empreses a millorar la seva informació sobre la productivitat en tots els sentits, facilitant instruments per construir indicadors de mesurament efectius, via, per exemple, la digitalització i la intel·ligència artificial, i posar em marxa accions de benchmarking sobre les pràctiques més exitoses en la matèria. Al respecte, seria interessant, també, crear des del sector públic la figura del “consultor en productivitat”, expert que analitzaria la situació de les empreses i proposaria estratègies en aquest àmbit, i impulsar programes específics adreçats a millorar la planificació i organització de l’activitat empresarial en sentit ampli o, simplement, a reforçar els ajuts a la renovació d’equipament i tecnologies.

Per últim, no es pot oblidar que les tendències de mercat i les noves condicions competitives estan configurant una economia i un teixit empresarial diferents dels del passat, en el que predominen aspectes com, per exemple, ofertes de les companyies àmplies i heterogènies, produccions personalitzades i de sèries curtes/úniques, o fabricació contra comandes en lloc de contra estocs. Això determina uns nous trets singulars en matèria de productivitat, amb un pes creixent dels costos diferencials en la competitivitat, enfront dels quals calen nous enfocaments i noves fórmules, en les quals el talent, la planificació i l'organització i les tecnologies adquireixen un major protagonisme. Davant l’anterior, s’ha de potenciar la definició d’estratègies específiques de productivitat dins de les companyies, cosa encara poc estesa en el teixit empresarial, sobretot de menor dimensió.

Avui en dia ningú posa en qüestió que tot el que faci ha de fer-ho amb qualitat i sostenibilitat. I així hauria de ser també quant a la productivitat!

La productivitat “portes enfora”, o la productivitat macro, és multidisciplinari, atès que està condicionada per molts i diversos factors a diferent escala. Una enquesta del Col·legi d’Economistes de Catalunya de fa uns mesos preguntava als economistes sobre les principals mesures per millorar la productivitat de l’economia catalana. Les tres primeres són l’aposta per reformar les administracions públiques per afavorir el desenvolupament de l’activitat econòmica (48,0% dels economistes), l’augment de la inversió en infraestructures i del seu nivell d’execució (46,3%), i la millora del sistema educatiu (44,6%), seguides de l’aplicació més intensiva de les noves tecnologies a la producció (39,0%), i de l’increment de la inversió en innovació (31,1%).

Les reflexions anteriors mostren que la productivitat és una qüestió complexa d’abordar, que necessita la voluntat i la responsabilitat de tots, del conjunt de la societat. Això justifica per si mateix la urgència de crear i desplegar una campanya social, a tots els nivells (empreses, administracions públiques, sistema ensenyament, ciutadans…), que impulsi l’interès per la productivitat més enllà dels discursos, i que fomenti una veritable “cultura de la productivitat”, a semblança del què fa uns anys es va fer amb la “cultura de la qualitat” o de l’actual “cultura de la sostenibilitat”, i, si s’escau, posar en marxa un “Centre Català de la Productivitat”, mimetitzant el “Centre Català de la Qualitat” creat a principi dels anys noranta del segle passat. Avui en dia ningú posa en qüestió que tot el que faci ha de fer-ho amb qualitat i sostenibilitat. I així hauria de ser també quant a la productivitat!