Tinc la impressió que resoldre el tema del canvi en el finançament, que reencaixi Catalunya en l’Estat autonòmic, costarà a les parts que negocien l’estabilitat parlamentària molt més del que ha costat la negociació de l’amnistia. La raó és que mentre aquesta última té efectes ideològics, i morals si es vol, la qüestió del finançament toca la butxaca en un joc de suma zero. La millora d’uns es llegirà com la pèrdua d’altres, tot i que en termes absoluts aquest no sigui el cas, gràcies als recursos addicionals que s’acordin. Tal és el recel amb què la resta de comunitats, siguin del color que siguin, es posicionen davant de les propostes sobre la “singularitat” catalana.

De fet, l’acord de la tabula rasa que suposa l’amnistia, passat el mal tràngol d’alguns, és feina feta en favor de tots. I és que, en tema de calés, la visualització haurà de marcar diferències necessàriament respecte de la situació actual. Aquesta ha estat denunciada reiteradament des de Catalunya sencera com a insatisfactòria i, ara o mai, amb l’aritmètica parlamentària podria canviar. Recentment, ho han reiterat multitud d’organitzacions civils i empresarials; plou sobre mullat. Recordo molt bé una acció similar de les editorials de tots els mitjans catalans, de totes les tendències, en favor de la millora del finançament; també en actes empresarials, a l’IESE sobre l’aeroport. O en tema d’infraestructures… I, després de tant de temps, tot segueix igual. 

Josep Lluís Carod va intentar donar un tomb als suports per una major sobirania política i per la correcció del dèficit fiscal. Segons ell, les classes menys afavorides del cinturó industrial i la nova immigració, coneixent que amb un millor finançament tindrien millors serveis de benestar, per al seu major benefici, votarien en conseqüència. Sanitat per a tots, serveis socials universals, bons salaris mínims, cura de persones grans… havien de guanyar el vot per la independència per conveniència pròpia. Es deia que era un problema d’informació. Que, ben explicat, valorarien el benestar que s’anunciava. 

Jo crec que és evident a hores d’ara que aquesta estratègia ha fallat. El nouvingut, o “vellvingut”, no té, en general, el sentit de pertinença que l’anterior plantejament requeria; era contradible des d’una estratègia lerrouxista fàcil i, en tot cas, la implicació exigida no era sentida a l’hora de canviar el vot.

Sense un resultat prou complicat d’obtenir serà interessant valorar com tots reaccionem a un nou fracàs, com d’erosionat quedarà el prestigi de tots plegats

La línia ara seguida sembla que és la d’implicar les classes empresarials i benestants per la via de les infraestructures, els dèficits de finançament en equipaments i de compliment pressupostari. Està clar que per a molts d’aquests un major finançament en favor de més despesa social no era prou reclam, a la vista de com aquests col·lectius utilitzen la sanitat i l’educació privades, o els serveis de dependència. Però en temes d’infraestructures les conseqüències són més transversals, interclassistes. Els dèficits de Rodalies els paguem tots; tant treballadors que s’han de llevar més d’hora per compensar retards com empresaris que observen una menor productivitat, embossaments a carreteres des de cinturons reclamats que mai arriben, mals accessos a polígons industrials, la manca d’una via mediterrània de transport de mercaderies, la insuficient substitució de transport terrestre per un ferrocarril sostenible, la partició de la Línia 9 de metro... i una fiscalitat més elevada per cobrir allò que no arriba amb la transferència autonòmica.

Per tant, aquí el dubte és com reaccionaran els ara signants si no se’n surten en la singularitat desitjada del pacte o concert fiscal, sabedors que són aquestes solucions intrínseques a una ideologia liberal com la que representa l’empresariat. Sense un resultat, com dèiem, prou complicat d’obtenir, serà interessant valorar com tots reaccionem a un nou fracàs; com d’erosionat quedarà el prestigi de tots plegats. Certament, per als independentistes fer funcionar l’estat autonòmic pot suposar un acomodament menor a la nova situació, que deflacti la reivindicació major. Aquest pot ser, certament, el cas d’un statu quo recuperat. Però crec que, amb intel·ligència, la millor gestió del país és condició necessària, probablement no suficient, per a recuperar l’autoestima de molts catalans i convèncer altres que les coses només podrien anar millor amb l’increment desitjat de majors cotes d’autogovern. Però uns i altres, empresaris i treballadors, població autòctona i nouvinguda... tots necessitem que ara el país funcioni, i el Govern governi.