Ara fa dos anys, el febrer de 2024, es va signar a Anvers un manifest per a la competitivitat industrial europea. El manifest estava avalat per pràcticament totes les agrupacions de la indústria clàssica del continent -per “clàssica” em refereixo als sectors amb una trajectòria que es remunta a segles enrere; deixant de banda, doncs, indústries emergents com la biomèdica o el sector del software, per citar-ne algunes. L'escrit original denotava que els fabricants de vidre, ceràmica, metalls, paper i cartró, ciment i productes químics passaven per un moment de gran preocupació, fins i tot podríem dir de preocupació existencial, fruit d'una erosió lenta de la competitivitat europea respecte d'Àsia i els Estats Units, però més recentment, d'una accelerada degradació dels indicadors industrials que estava provocant el tancament de moltes plantes i la corresponent destrucció de llocs de treball. El manifest, lluny de ser tan sols una queixa abstracta, aprofundia en el diagnòstic: sobrecàrrega de regulacions i, en conseqüència, dificultats per escalar la dimensió del teixit productiu europeu; lentitud extrema en l’autorització de projectes, fragmentació normativa entre estats membres... En definitiva, plasmava un entorn que, sense ser hostil en el sentit literal, s’havia anat convertint en progressivament dissuasiu per a la inversió productiva. Tot seguit, el manifest proposava accions concretes per revertir la tendència i indicadors numèrics per poder monitoritzar la situació al futur immediat.

Els lectors potser pensareu que, si bé no s’ha parlat gaire del manifest d’Anvers, aquesta música resulta familiar: el manifest d’Anvers era una altra cara de la moneda de l’informe Draghi, tot i que el primer aprofundia en el diagnòstic i recomanacions en tot allò que fa referència als sectors industrials, mentre que l’informe Draghi es referia al futur del continent en un sentit ampli.

En tot cas, com que els industrials que es van reunir a Anvers fan tota la fila de ser persones cartesianes, numèriques, van assegurar-se de deixar ben lligada la qüestió dels indicadors (els anomenats KPIs) i de com es faria el seu seguiment: proposaven encarregar a un gabinet d’estudis independent, neutral i de prestigi que publiqués un informe bianual recalculant les mètriques. Doncs bé: la setmana passada es va presentar el primer informe de seguiment d’aquell manifest, encarregat a Deloitte. La conclusió és del tot descoratjadora: el 83% dels indicadors no han millorat, és a dir, o bé estan estancats al nivell de fa dos anys o bé han patit una degradació. Per exemple, un dels que ha empitjorat és el següent: les empreses de la UE dediquen ara onze vegades més proporció de personal al compliment regulatori que Xina. La competitivitat del nostre entorn recorda el desastre del creuer Costa Concordia: mentre les roques són cada cop més a prop, observem incrèduls com és possible que costi tant maniobrar la nau.

Les empreses de la UE dediquen ara onze vegades més proporció de personal al compliment regulatori que Xina

Ara bé, la història econòmica mostra que les reformes profundes rarament s’implementen en contextos de confort. Es produeixen quan la realitat obliga, durant el temps de descompte. Fa un parell de setmanes, la prestigiosa capçalera econòmica Fortune va publicar un article d’opinió que portava per títol Something big is happening: a February 2020 moment - és a dir, vivim un moment equiparable a febrer de 2020. L’article, que es va viralitzar, defensa que les setmanes que precedeixen la segona meitat de febrer de 2020 van passar un seguit de qüestions que des d’occident ens semblaven alienes: tots recordarem veure imatges a televisió de ciutats xineses on els malalts de Covid es desmaiaven als racons mentre en cap cas pensàvem que tot plegat pogués tenir cap implicació directa per nosaltres. Els fets es van succeir a una velocitat vertiginosa i gairebé sense poder processar la informació ens trobàvem confinats a casa nostra. L’autor defensa que estem a principis de febrer de la intel·ligència artificial: el darrer salt qualitatiu dels models creua la línia que separa un divertiment o una eina de suport per al nostre dia a dia professional d’una entitat capaç de substituir la nostra feina en el sentit més rigorós. Més enllà del debat sobre la creació o destrucció de llocs de treball vinculada a la maduresa dels models d’IA, cal considerar que en els casos on no ens substitueixi possiblement provocarà una reordenació profunda de les nostres tasques i, en definitiva, del paper dels humans en la creació de valor.

Els canvis forçats no acostumen a ser els més desitjables, però sovint són els més efectius. Potser una revolució tecnològica que s’apropa com un tsunami serà la peça que ens falta per reaccionar davant dels reptes que preocupen als industrials reunits a Anvers.