Crec que existeix una àmplia consciència social sobre el fet que molts dels instruments que dissenyem per atendre determinades necessitats socials, situacions de pobresa estructural, precarietat crònica, o per garantir una mínima xarxa de protecció social, es converteixen en laberints burocràtics, miratges ideològics o experiments tímids incapaços de transformar l’arrel del problema.

L’embolic no és només normatiu o administratiu: és un símptoma de la manca de valentia col·lectiva per abordar les condicions materials de la desigualtat amb la radicalitat que exigeix la situació actual. Una situació que es pot definir amb la dada que el 50% de les persones aturades són de caràcter estructural (més de 12 mesos).

L’ingrés mínim vital (IMV), que podem definir com una prestació social substitutiva dels ingressos salarials que es reben quan es viu en una situació de vulnerabilitat, aprovat el 2020 com a resposta a l’emergència social derivada de la pandèmia, va néixer amb un objectiu i una promesa: posar fi a la pobresa extrema. Tanmateix, els seus resultats són lluny d’aquesta aspiració. Segons dades oficials, més d’un 60% de les persones en aquesta situació no han accedit a l’IMV. Per què? Els motius són múltiples: requisits excessius, processos feixucs, escassa coordinació amb les comunitats autònomes, desconeixement per part de la ciutadania o fins i tot por de perdre altres prestacions. Ha acabat operant més com un sistema de control que com un mecanisme de garantia de drets.

Més enllà dels problemes tècnics, l’IMV vigent avui revela una concepció limitada de l’estat del benestar: una lògica d’ajudes condicionades, paternalisme institucional i desconfiança envers les persones. En comptes de partir del reconeixement incondicional de la dignitat humana, es construeixen dispositius que obliguen a demostrar-ne el mereixement i a transitar per un calvari de proves documentals. El parany és que el sistema acaba generant més exclusió: no es tracta només de qui pot accedir-hi, sinó del tracte que donem als qui hi accedeixen.

L’IMV vigent avui revela una concepció limitada de l’estat del benestar

En aquest context, el concepte de Renda Bàsica Universal (RBU) no condicionada apareix com una alternativa disruptiva que canvia les regles del joc. Una RBU ben dissenyada -incondicional, individual i universal- no només substituiria el laberint de prestacions assistencials, sinó que transformaria el mateix sentit de la protecció social. Una prestació a la qual tindrien dret tots els ciutadans, però a la qual es podria, evidentment, renunciar. I que podria orientar-se a crear una base comuna sobre la qual construir vides dignes, sense dependre del mercat ni de la beneficència institucional. En comptes de castigar la pobresa, es tractaria de desactivar-la des de l’arrel: la inseguretat vital.

La RBU continua sent percebuda com una utopia llunyana, un experiment acadèmic o una promesa electoral sense ancoratge real. El debat públic oscil·la entre un entusiasme ingenu i el rebuig automàtic, sense passar per una discussió madura sobre els seus costos, beneficis, impactes o transicions. Se la titlla d’inviable econòmicament sense contrastar-ho amb la despesa oculta que suposen les nombroses polítiques fragmentades actuals. Se l’acusa de actuar com un element contrari a l’ocupació sense evidències sòlides. Es converteix en un camp de batalla ideològic en lloc de veure-la com una oportunitat de reconstrucció del pacte social.

Part del problema és que continuem mirant la RBU com una mesura aïllada, quan en realitat hauria d’inserir-se en una visió més àmplia de transformació del sistema econòmic. Podria obrir camins inèdits: alliberar temps per a la participació social o les cures, reforçar l’autonomia dels sectors més vulnerables, facilitar la reducció de la jornada laboral, entre altres.

Mentrestant, ens trobem en un punt intermedi que comporta greus perills: no ens atrevim a fer de l’IMV un veritable dret universal i inclusiu, ni ens decidim a fer el salt cap a una RBU transformadora. El risc és quedar atrapats en uns llimbs on les promeses no es compleixen, els problemes es converteixen en crònics i la desafecció envers les institucions creix. L’embolic no és només administratiu: és cultural i polític. Tanmateix, tenim marge per al canvi si comencem per fer una anàlisi realista i objectiva de les experiències pilot que ja s’estan desenvolupant en diferents entorns, fins i tot entre nosaltres. Experiències com la desenvolupada a la ciutat de Barcelona amb la B-Mincome (2017-2019) van mostrar com determinades mesures van generar impactes molt positius en salut mental, cohesió social i l’apoderament.

L’auge del debat sobre el treball del futur, la robotització i els límits del creixement posa sobre la taula la necessitat de repensar com garantim la subsistència en un món on l’ocupació ja no és l’únic vehicle de ciutadania.

Sortir de l’embolic implica assumir que garantir ingressos dignes no és un luxe, sinó una obligació democràtica. Implica deixar de veure les persones simplement com a sospitoses o fins i tot delinqüents i començar a tractar-les com a subjectes plens de drets. Implica passar del pedaç a la política transformadora. Perquè, mentre el sistema continuï fallant a qui més ho necessita, no hi haurà pau social ni futur comú.

Nota final: Algunes dades sobre l’actual sistema d’IMV

Comparativa i cobertura: La taxa de cobertura (segons diferents anàlisis) s’estima entre el 35% i el 58%. Unes dades que indiquen les dificultats per mesurar-la amb criteris objectius i homogenis.

Taxa d’inserció: El 2024, només el 5% de les persones perceptores van deixar de rebre’l per superar els llindars de renda, fet que mostra la seva nul·la efectivitat com a factor d’integració social.

Duplicació de percepcions: No existeix un marc normatiu comú sobre els criteris de percepció ni sobre la seva compatibilitat amb altres tipus de prestacions de caràcter autonòmic, tot i que formalment existeix el límit que en conjunt no es pot superar el 75% de l'SMI.