“Divide et impera”, deien els romans. Divideix i venceràs. No sé si Juli Cèsar ho va dir exactament així, però el cert és que l’expressió ha sobreviscut durant segles com a màxima política i militar: si aconsegueixes que els teus enemics s’enfrontin entre ells, els tindràs controlats.

En el món de l’empresa, però, la mateixa frase pot tenir una altra accepció: quan les coses no van bé, quan una àrea no funciona, el que cal no és unificar ni centralitzar, sinó dividir. Però no per enfrontar, sinó per aclarir. No per debilitar, sinó perquè allò que funciona, per fi, rutlli.

Al llarg de la meva carrera he vist molts exemples d’unitats de negoci ineficients, àrees encallades, equips desmotivats o productes que no acaben d’arrencar. I he comprovat una vegada i una altra que una de les decisions més eficaces que es pot prendre en aquests casos és separar. Escindir. Reorganitzar en dos. O en tres, si cal. I no ho dic com a metàfora. Ho dic literalment: crear diverses divisions on abans n’hi havia una, o diversos equips on abans només n’hi havia un.

Per què funciona? O, més aviat, quan funciona?

En el món de l’empresa, he comprovat una vegada i una altra que una de les decisions més eficaces que es pot prendre quan les coses no van bé és separar

Primer, perquè sovint posem dins el mateix sac negocis amb cadenes de valor desiguals, clients amb expectatives diferents, canals de distribució diversos o avantatges competitius dispars... i pretenem que una mateixa estructura ho gestioni tot. Ho fem perquè és més barat. Té menys costos.

El resultat és confusió. Els avantatges competitius d’una banda no s’apliquen a l’altra, els KPIs es barregen, les prioritats xoquen. Allò que necessita focus queda diluït. El que requereix especialització es sacrifica per la transversalitat.

Dividir permet tornar a alinear estratègia, operacions i cultura interna amb allò que realment necessita cada part del negoci. Permet donar focus. I això, en moltes organitzacions, és or.

Hi ha, a més, una qüestió matemàtica que no és menor. Existeix una regla senzilla però poderosa: quan tens n persones en un grup, el nombre de relacions possibles entre elles creix de manera exponencial. És a dir: quan passes de 5 a 10 persones, no dobles la complexitat relacional; la multipliques per quatre. En termes pràctics: reunions més llargues, decisions més lentes, més fricció, més soroll. En dividir, no només redueixes la mida, també redueixes relacions. I, per tant, augmentes eficiència. Per tant, a l’inrevés també s’aplica. Dividir equips, en reduir el nombre d’integrants de cada equip, simplifica la coordinació.

No, dividir no sempre és dolent. A vegades és precisament el que cal. No per debilitar, sinó per aclarir. No per controlar, sinó per alliberar

Un tercer argument clau és el de l’aclariment en el compte de resultats. Quan divides una unitat en dues, pots establir millor el rendiment de cadascuna. Apareix el que en anglès s’anomena accountability: la capacitat de retre comptes, de veure clarament quina part genera valor i quina no. He vist moltes àrees que semblaven ruïnoses i no ho eren... i altres que amagaven el seu baix rendiment darrere del resultat global. Dividir ajuda a veure millor.

En qüestions d’innovació i diversificació ja és una premissa. Si tens una unitat ben definida, pots provar un model de negoci alternatiu en paral·lel, amb un altre equip, amb altres mètriques, amb una altra lògica. Si funciona, pots escalar-lo. Si no, no ha contaminat la resta. En temps de canvi, l’estructura ha de permetre prova i error. I això, moltes vegades, només s’aconsegueix si tens parts diferenciades. Però hi ha una tendència natural a assignar les innovacions a departaments preexistents per minimitzar la inversió inicial. Cal reflexionar-hi molt bé.

Finalment, la creació d’oportunitats professionals. Quan escindeixes una àrea, apareix la necessitat de nomenar algú que la dirigeixi. És a dir, oportunitats per a persones amb iniciativa que fins aleshores no podien brillar. La nova responsabilitat estimula, crea energia, mobilitza. He vist equips mediocres transformar-se quan se’ls ha donat autonomia sota una nova estructura.

Així que no, dividir no sempre és dolent. A vegades és precisament el que cal. No per debilitar, sinó per aclarir. No per controlar, sinó per alliberar.

Juli Cèsar ho va fer servir per vèncer. Jo, si m’ho permeteu, ho proposo per a una cosa més modesta, però igual d’útil: fer que les coses funcionin.