Els fans d'El Foraster fa setmanes que estem una mica orfes des que el meravellós programa presentat pel bo d'en Quim Masferrer no és a la graella de TV3. Segur que d'aquí poc tornarem a veure'l voltar pel país i coneixent molt booona gent que es vagi trobant en els pobles que visita, però de moment, els seus seguidors hem tingut una bona dosi de Qum en una entrevista deliciosa que li han fet al programa Kids XS de Catalunya Ràdio. L'actor i presentador, que recentment s'ha separat de la seva parella, Xantal Llavina, ens ha emocionat a tots amb el missatge d'escalf que li ha dedicat a la mare de la seva filla en saber-se que ella pateix un càncer de pit que la tindrà allunyada dels micròfons durant un cert temps:

Davant dels micròfons de Catalunya Ràdio ha explicat algunes intimitats de la seva relació amb la seva estimada filla, com per exemple, que de petita, ella es pensava que tots els pares i mares sortien a la tele, ja que la seva pròpia experiència així li ho feia pensar, en tenir dos pares als que hem vist sovint a la petita pantalla:

La filla d'en Quim no ha crescut com ho va fer son pare, als carrers d'un petit poble, a la casa de Can Rucà a Sant Feliu de Buixalleu, a la comarca de La Selva. D'aquella època on ell era un infant, Masferrer té alguns records que han cridat l'atenció als oients amb alguna confessió inesperada. Ell vivia en un poble molt petit "i molt peculiar. A mi de petit no m'agradava gens viure allà, perquè no hi havia nens ni nenes. Jo acabava l'escola, anava a Arbúcies, el poble més proper, i al poble només hi havia la meva germana, que ens portem un any. Trobava a faltar l'ambient de carrer, jo deia 'com pot ser que hagi nascut aquí??'. Preguntava als meus pares per què havia nascut allà i no tenia amics. Tenia un somni recurrent, que el poble creixia i hi havia nens i nenes pel carrer".

307837552 142094848522696 3607708509135624767 n
Quim Masferrer a 'El Foraster' / TV3

La conversa amb Txell Bonet i Guillamino aborda aleshores d'altres qüestions quan li pregunten quina emoció té encara lligada a quan era petit. I ell no ho dubta ni un moment: "La primera vegada que la mort truca a casa". I explica com i en quines circumstàncies va ser, cosa que encara ara, molts anys després, mai no ha oblidat: "Va morir un senyor, que no era de la família, però com si ho fos, a casa. El senyor Serrat". Va morir a casa, a la fonda familiar, on hi tenia una habitació. Un senyor de Barcelona, en una època on les vetlles no es feien al tanatori, sinó a les cases. "Havia passat molts nadals a l'habitació de l'hostal. Un dia tornant d'escola el meu avi em va dir que s'havia mort en una habitació de casa. Allò a mi em va marcar molt". De nen i encara ara: "Al senyor Serrat me l'estimava molt. Trobar-te amb la mort, a uns metres només de la teva habitació... Em va trasbalsar moltíssim. Fins el punt que ja de gran, quan jo ja no hi visc allà dalt a casa, quan passo per davant d'aquella porta, encara noto el que sentia quan era petit i va passar això... La primera trobada amb la mort ens marca, ens posa a lloc".

Té tota la raó del món. Recuperin tota la conversa. Indispensable.