Pilar Rahola ha començat el seu Paraula de Rahola d'aquest divendres amb dos supòsits que poden semblar un oxímoron, una contradicció. L'escriptora ha encetat els seus vídeos al seu canal de YouTube d'aquest mes d'abril amb una certesa, "estic segura que els partits polítics formen part de les 'bondats' de la democràcia i de les necessitats lògiques d'una democràcia liberal". Però d'altra banda, Rahola no es llepa el dit i té l'absolut convenciment que molt sovint també "cauen en les maldats de l'activitat política". Són el blanc i el negre, el yin i el yang. Una dualitat que en el cas de casa nostra, de la política catalana, "això és especialment sensible, perquè una cosa són els partits tradicionals, que agrupen els ciutadans en funció de les seves ideologies, però quan hi ha una causa nacional, una lluita col·lectiva pels drets, necessàriament aquesta lluita és transversal i no és homogènia. Els independentistes formen part més aviat d'un gran moviment ciutadà que no pas de partits polítics concrets". Rahola observa la dinàmica històrica de tenir partits independentistes i voluntat d'unificació en llistes electorals, amb voluntat independentista, però amb sensibilitats diverses, i considera que fet i fet, "això ha estat bo i dolent. La democràcia és perfectible, a mi m'agrada molt més l'anglosaxona que no pas la hispànica que hem heretat, on els partits treuen i posen qui volen, sovint més per interessos de partits que no de país". Rahola és conscient que "tenim el que tenim, però del que no ens adonem és de que aquesta partidització en el món independentista ens ha fet mal, ens ha degradat de manera terrorífica. No es tracta només que ja no anem units en la lluita per la independència, en que ja s'ha trencat la suma de diferents que ens va permetre aconseguir l'1 d'octubre, que potser governen junts , però no tenen res a veure els uns amb els altres... El que és pitjor és que s'ha instal·lat una dinàmica de partits, mirats com una fe religiosa gairebé, una secta, dins l'àmbit del debat públic".
Laura Borràs i Pere Aragonès / ACN
Rahola posa exemples molt tangibles del que denuncia en el seu vídeo d'avui: "Personalment, en l'àmbit públic, des del primer minut sempre he estat independentista, ara que som molts i abans, quan érem pocs i érem mirats com gent estrafolària. En funció d'aquesta militància en l'objectiu de la independència, he establert les meves aliances amb els instruments polítics que són els partits polítics. Hom pot creure que en un moment determinat es podia ser més còmplice d'un o de l'altra i treballar per anar unificats. Recordo les èpoques que estàvem amb Esquerra quan Àngel Colom estava obsessionat amb aconseguir acords amb el pujolisme perquè creia que era una manera d'arrossegar-los cap a l'independentisme. ERC considerava que calia anar amb Iniciativa... Cadascú ha fet el que ha pogut". Però Rahola lamenta que el moment actual "és terrible: s'ha instal·lat en el cervell dels ciutadans i en el relat públic l'etiqueta de partit. Si critiques a uns ets dels altres, sempre tens un estigma, una lletra escarlata: 'Tu ets d'Esquerra, tu ets de Junts'. Ho veig molt en el debat a la xarxa, on hi ha gent que sistemàticament et critica". Per ella, el que seria veritablement important, "el que hauríem de reivindicar els independentistes, és que no som de ningú. Els partits no són sectes! Són col·lectius de gent que s'unifiquen per aconseguir unes fites polítiques. Però quan els partits es podrifiquen i es converteixen en instruments sectaris, quan no hi ha pensament crític ni crítica interna... I això es trasllada després als mitjans de comunicació".
Pilar Rahola / YouTube
Pilar Rahola assenyala els partits polítics independentistes i els hi recomana que es mirin al mirall i no es facin trampes al solitari, i que posin remei a una deriva que fa la sensació d'anar camí del pedregar: "Al final, el que hauríem de ser tots nosaltres és militants d'una idea de país, i no vendre la nostra complicitat i sinergia i el suport a unes sigles sinó a una gent que va cap aquesta mateixa fita. I si les sigles no serveixen, es canvien. Perquè els partits són instruments. Reivindico el dret a tornar a pensar lliurement, perquè militem en una idea de llibertat de pensament i de crítica. No fem el que fan els partits. Els partits independentistes s'han convertit en instruments de poder. El problema és si els ciutadans també acabem amb la trampa de ser d'uns o dels altres. Hem de tornar a teixir sinergies i complicitats transversals, perquè la independència només l'aconseguirem si sumem diferències. S'han de tenir conviccions, no dogmes de fe. Si no anem per aquí, només serem súbdits, servils d'estructures de poder que no ens portaran enlloc":