TV3 és el mitjà de comunicació de referència per entendre el país. I no ho ha aconseguit només per l'idioma, els mitjans tècnics o la constància. Ho ha fet també perquè els periodistes volen treballar a TV3 per convertir-se en això: referents. Els presentadors de la casa són quelcom més per la força de l'altaveu. Alguns volen compartir la seva vida, una part de la seva vida, si creuen que amb això poden ajudar. Un exemple és Núria Solé que va voler explicar que la seva baixa va ser deguda a una malaltia anomenada depressió. Veure-la cada dia fent el TN Comarques ajuda a tantíssima gent que en pateix. Acaba de passar una cosa similar amb una presentadora molt valorada dins la casa, Marta Carreras, la número 2 i substituta ocasional d'Ariadna Oltra a Els matins.
És de Matadepera, té 38 anys, està casada i té dos fills de 7 i 5 anys, el Max i el Pol. El Canal Súper 3 de la CCMA té un canal a Instagram on entrevista cares de la casa perquè parlin dels seus fills. La Marta Carreras ha fet com tots els que hi han passat, confessar el que més li agrada de ser la mare del Pol i el Max. Però hi ha un moment en el qual la periodista decideix fer un pas més. Vol parlar en públic del dolor gestacional en primera persona. Vol parlar del Jan, el seu tercer fill que va morir el passat mes de desembre quan encara no havia nascut. En una revisió ginecològica li van dir a la Marta Carreras: "No hi ha batec". Va haver de parir un nadó sense vida. El testimoni és emotiu d'una manera visceral. La manera com Marta Carreras explica la seva forma de conviure amb això ajudarà a entendre un dels tabús del s. XXI, el dolor gestacional. Perdre un fill durant l'embaràs, en el part o poc després de néixer. Cal mirar i escoltar el vídeo per què explica i com ho explica la Marta Carreras:
Marta Carreras: "El desembre passat jo estava esperant un tercer fill amb moltíssima il·lusió i en una revisió la ginecòloga ens va dir que al Jan se li havia parat el cor i que estava mort. No podia seguir endavant. Va ser com un malson. Creia que em despertaria i que no seria veritat. No sabia com assumir-ho i gestionar tot això. I sí que era veritat. El vaig haver de parir, em vaig poder acomiadar d'ell. Tu tens molta por en el moment que et donen la notícia. Una por física de dir Ostres ara què passarà. Després de passar la part física, que és salvatge, tornes a casa i veus que has tingut un part sense premi, que arribes a casa i et sents buida, també literalment. Jo puc dir que al Jan l'estimo, que l'he tingut en braços i me n'he enamorat també al primer segon. Però no l'estimo com estimo els meus fills amb els quals tinc mil converses i hi convisc. Tinc enyorança però no sé ben bé de què. Després també m'entra una part de culpa, de pensar si tu has fet alguna cosa que podries haver fet millor. T'entra una part de ràbia, de dir Com pot ser que això pugui passar i que no em puguin explicar el perquè. Què passa, que no s'investiga prou? Són molts dubtes, costa de gestionar emocionalment, no les has viscut mai i no s'assemblen a res. Amb aquesta sensació que tot aquest procés l'has de fer tu i poca gent et pot ajudar. Intentar que no es converteixi en un tabú enquistat sinó parlar-ne amb naturalitat, tot i que costa. Jo hi penso molt més del que en parlo. Ho porto a dins, tinc aquí dins com una ferida de vida que la porto però la porto bé, i soc feliç però la porto dins". Enyorança, culpa, ràbia i felicitat. La vida i la mort. Marta Carreras, gràcies.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!