Si el bo d'en Quim Masferrer no existís, caldria inventar-lo. Perquè l'actor i presentador català regala unes dosis d'humanitat i emoció tan grans cada vegada que es relaciona amb els espectadors i eles veïns catalans, que és impossible no emocionar-se quan veus algunes situacions que es generen en els seus programes o en els seus espectacles. El de Sant Feliu de Buixalleu ja fa temps que commou els catalans amb el seu tarannà, amb les seves converses, amb la bona gent que coneix allà on va, amb les històries de vida i amb els moments bonics i colpidors que es generen tant a El Foraster com a Bona Gent.
Mentre no arriba una nova tongada de capítols del programa més exitós de TV3, mentre anem passant l'espera com podem, impacients de tornar a veure els dilluns a la nit al bo d'en Quim anant amunt i avall de la nostra geografia, visitant pobles encantadors i, sobretot, coneixent la gent que hi viu, ens conformem (que no és poc) amb el seu espectacle teatral, un monòleg hilarant on la clau rau en la gent que el va veure i en les converses improvisades i espontànies que es generen a platea entre ell i el públic que està assegut. Moments emotius, simpàtics, preciosos, en els quals Masferrer sap que no té rival a l'hora de tibar de la corda i fer que la gent que el va a veure es deixi anar i li expliquin coses d'ells mateixos en públic, alguns, fins i tot, per primera vegada. Com acaba de passar a Borgonyà, a l'antiga colònia tèxtil de Sant Vicenç de Torelló, a Osona.
En Quim va actuar a la festa major de la Colònia Borgonyà el passat mes de juliol i ara hem pogut veure un intens moment de què va passar allà entre el públic. Passejant pels passadissos, entre la gent, es va topar amb en Iuri, un jove que li va dir que és d'allà Borgonyà "des dels tres anys i mig". Un jove rus que "vaig ser adoptat pels meus pares, que són aquí al costat, la Carme i en Ramon". Dues persones que no poden estar més orgullosos del fill que tenen. En Quim li pregunta si ha pensat moltes vegades "què diferent que ha estat la teva vida...", i en Iuri no li deixa acabar la frase, que anava a dir, '...si els teus pares no t'haguessin adoptat'. I en Iuri ho té claríssim: "Hòstia, i tant. Sí, sí. Podria haver estat una altra cosa ben diferent. Però molt, eh?". "Hi has tornat, allà?", vol saber en Quim. I ell: "No. Ni ganes".
En Quim Masferrer li deixa anar que "suposo que ja ho deus haver fet, però tu, al pare i a la mare, hi ha hagut algun moment que els hi has dit: 'Hòstia, gràcies per haver fet allò que vau fer'?". I ell nega la major. I no per falta de ganes: "No. Però no em falta pas gaire. Els hi puc fer ara mateix, ho sigui que...", diu en Iuri, sincer. Moment que Masferrer aprofita per demanar-li per què no els hi diu allà, en aquell precís moment, "davant 300 persones de testimonis". I per en Iuri, això no és problema. Ni 300, ni 3.000, ni 3 milions de persones farien que li fes vergonya dir-los-hi als seus pares el que sent, el profund agraïment que sent per ells. Un moment preciós, que fa saltar la llàgrima: "Goita: mare, pare, moltes gràcies per tot el que heu fet per mi i per venir-me a buscar allà", diu, emocionat, mentre el públic aplaudeix i els seus pares se'l mengen a petons i abraçades.
Pell de gallina amb en Iuri, la Carme i en Ramon. Orgull de pares, orgull de fill. Com bé diu en Quim Masferrer, resumint-ho amb una sola paraula: "Gràcies". Gràcies d'en Iuri als seus pares per haver-lo adoptat. I gràcies de nosaltres a en Quim i aquesta família per haver-nos regalat un moment com aquest.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!