La figura de Joaquín Sabina és plena de llums, ombres i versos que han marcat generacions. Però darrere del cantautor de Jaén també hi ha una història familiar complexa, delicada i profundament humana. La relació amb les seves filles, Carmela i Rocío, ha estat un d'aquells capítols que ell mateix reconeix com a tardà, però sincer. Un vincle construït a deshora, sí, encara que mai del tot trencat.
Tot va començar amb una anècdota que el propi Sabina va relatar amb humor i resignació. Un dia els va proposar canviar-se el cognom. Els va suggerir fer servir Sabina, el seu nom artístic, en lloc de Martínez. La resposta va ser taxativa: “ni parlar-ne”. Aquella negativa va reflectir dues coses. El seu desig de mantenir la seva intimitat i la seva ferma voluntat de no viure a l'ombra de la fama del seu pare. Ni una ni l'altra semblaven disposades a canviar la seva essència per un cognom més reconeixible.
Joaquín Sabina no va tenir una relació íntima amb les seves filles fins que van ser grans
Carmela i Rocío van néixer de la relació de Sabina amb Isabel Oliart, filla del polític Albert Oliart. El seu romanç va durar dotze anys, entre el 1986 i el 1998, una etapa intensa per a tots dos. No es van casar. No hi va haver cerimònies. Però sí que hi va haver una vida compartida, dues filles i moltes turbulències. El mateix Sabina ha explicat que durant els seus primers anys com a pare amb prou feines hi era present. Concerts, viatges, excessos... “Quan veien un avió deien: adéu, papà”, va confessar en una entrevista.
La frase més crua va arribar després. “No vaig començar a parlar amb les meves filles fins que van tenir edat de parlar amb mi”. Una autocrítica que ell mai ha intentat endolcir. Sabina sap que va ser un pare absent. Sap que va decebre. I també que, amb el temps, va intentar recompondre el que s'havia fracturat.
Les filles de Sabina van voler discreció des del primer moment
La seva relació extramatrimonial amb la model Cristina Zubillaga, mentre seguia amb Isabel, tampoc va ajudar. Aquell fet va tensar l'ambient familiar i va distanciar encara més les seves filles. Però els anys van col·locar les peces en un altre lloc. Sabina es va tornar més responsable i proper. Fins i tot més afectuós. Les va dedicar cançons: Ay, Carmela i Ay, Rocío. “Perquè no tinguessin enveja”, va bromejar. Els seus noms també apareixen a A mis cuarenta y diez.
Carmela, la més gran, es va obrir camí en el cinema. Va estudiar producció, va fundar Estela Films i va caminar per les catifes vermelles de Sant Sebastià. Va guanyar un Goya amb Tótem Loba, de Verónica Echegui. I ha treballat amb directors, actors i artistes de renom. Sempre amb perfil baix. Discreta. Manté les seves xarxes tancades. La seva vida privada, blindada.
Rocío, la petita, és encara més misteriosa. Escriu poesia, practica ioga, estima el menjar japonès i participa en col·lectius creatius, com La llamada de las llamas. Publica poc. Apareix menys. Però la seva sensibilitat artística sembla heretada directament del pare.