Quina alegria. Quina felicitat. Com brilla aquest matí de dijous. Què bé hem dormit els culers aquesta nit. És el que té que després de la pena immensa de dimarts al vespre amb la injusta eliminació del Barça a la Champions al camp de l'Atlètic, per culpa d'un arbitratge repugnant (com va dir el president Laporta ahir, "l'arbitratge, tant de l'àrbitre com del VAR, una vergonya. És intolerable el que ens han fet. El gol de Ferran era gol, el penal a Olmo era penal, l'agressió a Fermín és intolerable. Li han obert la part del llavi. Ni targeta. No és admissible"), l'endemà, dimecres, esperéssim amb un nus a l'estómac el partit entre el Bayern de Munich i el Reial Madrid. I els culers, com sempre a la Champions, i de manera inexplicable, van veure com el porter rival novament els feia un regal, com l'àrbitre xiulava una falta que no era a favor dels blancs en l'1 a 2, o com no xiulava una falta que sí era contra el Madrid en el 2 a 3. Al descans, eliminatòria igualada.

Temíem el pitjor. Temíem una nova remuntada merengue a la seva competició fetitxe. Temíem que eliminés un equip superior que juga molt millor que ells... Però quan ja pensàvem que marcaria el Madrid al final, Camavinga va convertir-se en heroi culer, i es va autoexpulsar, provocant indignació merengue i eufòria blaugrana. I poc després, el gol de Luis Díaz que deixava a la lona els d'Arbeloa, i al descompte, el 4 a 3 definitiu, provocant el deliri a moltes llars catalanes. Perquè sí. Perquè les derrotes del Barça fan menys mal si també palma el Madrid. Perquè el Madrid del Balón de playa i d'Mbappé pot sumar el seu segon any consecutiu sense guanyar res de res, un altre nadaplete treu el cap, amb el Barça a 9 punts a la Lliga, l'únic títol que li queda (lluny) als jugadors blancs.

Com es va viure la desfeta del Madrid a TV3? A punt de començar un nou programa de l'Onze del gran Xavier Valls. Un Onze que va ser una festa quan van veure el desenllaç del partit a l'Allianz Arena. El programa era a punt de començar, just quan el partit era a punt d'acabar. I entre els tertulians d'aquest dimecres, un Joan Poquí embogit, que s'abraçava Lluís Carrasco en l'últim dels gols del Bayern. Immediatament, el presentador apareix en escena amb un con gegant, en honor al cono-cido, Álvaro Arbeloa, l'entrenador merengue. L'agafa Poquí, com si fos un relleu en una cursa d'atletisme, i comença a cridar: "el cono-plete! el cono-plete! The Chaaaampions! Yuuuuu! Toma! Toma cono!!!", i just en aquell moment, apareix en pantalla la imatge d'Arbeloa. I el Poquí, posant-li el con gegant a un pam de la seva cara.

Poquí, meravellós. El madridisme, traient escuma per la boca. El Madrid i Arbeloa, al carrer. O millor dit, a la strasse.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!