Perdoneu, però, deixeu-me que em pessigui. La felicitat absoluta que estem sentint els culers des de fa quatre dies, amb tot el que està passant al Madrid, no té nom. Primer, amb la victòria del Barça a la final de la Supercopa de diumenge. Després, amb la destitució de Xabi Alonso i l'accés a la banqueta merengue del cono-cido de Piqué, Álvaro Arbeloa. I ara, amb la històrica i humiliant eliminació del conjunt blanc a la Copa del Rei. Al carrer contra un equip de Segona que lluita per no baixar i que aquest dimecres ha posat un onze ple de suplents. Gesta de l'Albacete contra el Madrid d'Arbeloa.

I la cirereta del pastís: la manera com va ser eliminat el Madrid. Primer, empatant al descompte, fent-nos emprenyar als culers, que ja pensàvem que Déu se'ls havia tornat a aparèixer quan estaven morts, amb el gol de Gonzalo. Però va ser poètic que en l'última jugada del partit, en el Madrid tastessin de la seva pròpia medicina quan l'Albacete va marcar el 3 a 2 definitiu. Un gol que va ser la riota a xarxes, per exemple, veient com embogia Tomás Roncero al Carrusel deportivo de la Cadena Ser:

Un Roncero que després, a El Chiringuito, estava encara més enfonsat, amb Jota Jordi menjant crispetes. Poesia:

Però aturem-nos justament amb el gol que vam cantar tots els culers cap a les onze de la nit. El gol inesperat de Jefté, davanter de l'Albacete, a l'última jugada del partit, justament, després que empatés el Madrid tres minuts abans. Un gol que no ens podíem creure, amb Lunin que no surt, i amb un xut que ja forma part de la història. Un gol que va provocar eufòria, estupor... i un silenci d'enterrament per part del narrador del partit a TVE. Un Juan Carlos Rivero que o no s'ho podia creure o no s'ho volia creure.

rivero
Juan Carlos Rivero TVE

 Mirin, i sobretot, escoltin, la diferència a l'hora de cantar els gols. A l'esquerre, el gol de Gonzalo que empatava el partit pel Madrid. I a la dreta, el de Jefté que li donava la victòria històrica a l'Albacete. Un gol que, periodísticament parlant, era molt més important, perquè eliminava el Madrid, perquè era l'última jugada i per tot el que significava. Però Juan Carlos Rivero va cantar un gol com si li anés la vida, el del Madrid, i l'altre, com si li llevessin la vida, com si anés a un funeral. Un gol que no volia ni cantar... "...vamos a ver, es gol", diu incrèdul, després d'uns segons de silenci sepulcral:

Un Rivero que encara deu estar congelat a la cabina del Carlos Belmonte sense donar crèdit. Ànims, Juancar. Ànims, madridistes. I que segueixi el cono entrenant l'equip... Quina setmana, amics culers, quina setmana. 

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!