Octavi Pujades és un tipus d'aquells que et vindria de gust poder-lo conèixer, anar a fer una birra o un cafè amb ell i fer-te amic seu. Desprèn una bonhomia que tomba, té un d'aquells somriures sincers que t'omplen i sembla bona persona no, lo siguiente. Esplèndid actor a qui hem vist en nombroses sèries o obres. Prenguin nota: Happy House, Al salir de clase, El cor de la ciutat, Lalola, Hay alguien ahí, La Riera, Amar es para siempre, Ciega a citas, Centro médico, Cuerpo de élite o Acacias 38, per posar només alguns exemples. Però més enllà del seu talent interpretatiu, el que també enamora d'ell és el seu caràcter. Bona gent fins a dir prou, amb una parella i dos fills als quals adora, diuen els que el coneixen que mai té un no per resposta i que sempre està disposat a ajudar quan algú ho necessita.
Ell va ser un dels noms propis durant la pandèmia. Per què? Perquè va agafar les maletes i se'n va anar a viure amb el seu nonagenari pare Joan, perquè no estigués sol durant el confinament. No només li va fer companyia i el va cuidar, sinó que també el va fer protagonista d'algunes imatges absolutament precioses i hilarants, fent cares, disfressant-se o participant de les creacions del seu fill. Per això, quan fa uns mesos va comunicar la seva mort, a tots se'ns va encongir una mica el cor.
Veient el bon caràcter que té ell, com emociona al costat de la gent que s'estima, tenim clar que la cosa li ve de família i que el seu pare el va educar de meravella i va fer que el seu fill es convertís en el bon tio que és avui en dia. Un pare que malauradament ens va deixar fa un any, però de qui avui l'Octavi s'ha tornat a enrecordar, després de rebre una visita emocionant al teatre on ha estat treballant aquests dies. Pujades es trobava al Gayarre, a Pamplona, fent una obra que ho està petant arreu, el musical d'El Guardaespaldas, on ell fa el paper que va popularitzar Kevin Costner a la gran pantalla:
En això que sent, abans de començar la darrera funció a la capital navarresa: "Hay un perro en el teatro". I en acabat, un company va al camerino i li diu: "hay alguien que te espera fuera y te quiere saludar". Ell, sorprès, especialment per la presència canina, surt i es troba fora amb una senyora amb el seu gos pigall. La dona sent la seva veu, somriu, i li diu que havia estat alumna del seu pare, "que me conoció cuando yo era muy pequeño y que no sabía si me acordaría de ella...". I vaja si se'n recordava: "más de cuarenta años más tarde, Carmen está igual; pero además mi padre se acordaba mucho de ella porque fue una de sus mejores y más queridas alumnas". I és que el pare de l'Octavi era professor de rehabilitació en un centre per a cecs de l'ONCE. "Cada tres meses llegaba una nueva remesa de alumnos, y allí aprendían a manejar el bastón, a cocinar, a orientarse, braille... Pero, sobre todo, tomaban conciencia de que eran ciudadanos completamente válidos para llevar una vida plena y autónoma. Da gusto, tantos años después, revivir el cariño que Carmen, y todos sus alumnos, le tenían a mi señor padre".
I també dona gust veure amb quant d'afecte, carinyo, respecte i bondat ha parlat l'Octavi novament del seu pare, però ara també de la Carmen, que va anar al teatre. Una història preciosa i commovedora. Octavi Pujades, meravellós. Algú a qui dir-li el que cantava Whitney Houston a El Guardaespaldas: "I will always love you".