Emma Vilarasau és, a banda d'una de les actrius més meravelloses que tenim a casa nostra (què dic una de les millors... la millor, i punt, a judici de qui us parla), una dona que quan parla, se l'ha d'escoltar. Fa molts anys que ens regala el seu art, el seu talent, les seves interpretacions descomunals, la seva presència brutal tant dalt d'un escenari com davant de càmeres i la seva veracitat amb cada paper que interpreta. En teatre, joies com Lali Symon, Tots eren fills meus, A la recerca del temps perdut, La cabra o qui és Sylvia?, La mare, Qui té por de Virginia Wolf?, Agost, Les tres germanes, Paraules encadenades o aquesta excepcional Un matrimoni de Boston que encara es pot veure als teatres de Catalunya:
En televisió, com oblidar els seus papers icònics en sèries com Majoria absoluta, Quico, Secrets de família, Mirall trencat, Crims, Nissaga de poder (glòria eterna a 'Eulàlia Montsolís') o Ventdelplà (glòria eterna a la 'Teresa'), tot i que lamentem que des d'aquell paper, des del 2005, des de fa vint anys!!, no l'han tornat a cridar a TV3: "És una cosa que és gairebé un gag. Jo vaig acabar 'Ventdelplà' i a TV3 em van dir: 'Portes quatre sèries seguides... potser que descansis'. Vaig dir: 'I tant, i tant, em ve molt de gust'... Però... 20 anys?? Potser no calia, saps?".
De pel·lícules n'ha fet ben poques, moltes menys de les que es mereixeria: Los sin nombre, Para que no me olvides, Los niños salvajes i aquesta exitosíssima Casa en flames que li ha donat tantes alegries i tants premis...
És incomprensible, a banda de tremendament vergonyós, que una actriuassa com ella, amb el seu talent, no tingui més papers a l'alçada. Ni ella ni moltes altres actrius de categoria superba coetànies de l'Emma que són a casa sense que els hi soni el telèfon ni rebin cap oferta laboral. I és que lamentablement, al cinema i la televisió d'aquest país hi ha una certesa: no es pensen ni escriuen papers sobre dones de l'edat de Vilarasau (acaba de fer 66 anys) o encara més grans. No hi ha papers de dones de la tercera edat, no sabem què senten, què els hi passa, com afronten aquestes èpoques de les seves vides. Una queixa que ha fet pública l'actriu a l'excel·lent Revolució 4.0 de Xantal Llavina a Catalunya Ràdio.
"Les dones a partir de 60 (anys) no tenim referents", diu l'Emma. I llança una sèrie de preguntes: "Una es divorcia bé als 70? Et separes bé? Folles bé als 80 anys? És que no ho sé. No ens han volgut ensenyar aquesta edat per alguna raó, perquè ells consideren potser que no és bonica". I fa una petició: "Jo agrairia, ara que estic entrant en aquesta tercera edat, que em queden els últims anys de vida, tenir algun referent, saber una mica quines decisions són bones, quines no. Ens amaguen aquesta edat, com si no fos bonica, com si no fos interessant. Interessant ho és, i molt, ja t'ho asseguro jo. Però, no ho sé, per a la visió d'algú, no importa".
I tant que és interessant la seva edat. Que a qui correspongui prengui nota: és una vergonya que no se'ns parli de dones d'aquesta edat, i que ens estiguem perdent interpretacions memorables sobre aquestes dones, sobre aquests papers, per part de l'Emma i de moltíssimes altres actrius meravelloses.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!