Un dels genis que hi ha a Espanya, SENSE CAP MENA DE DUBTE, és el gran David Trueba. Director de cinema extraordinari, escriptor no menys brutal, ha dirigit i escrit algunes pel·lícules i llibres meravellosos. Pel que fa a films i sèries, La buena vida, Soldados de Salamina, ¿Qué fue de Jorge Sanz?, Madrid 1987, Vivir es fácil con los ojos cerrados, Saben aquell i tantes altres. No menys recomanables són els seus llibres Cuatro amigos, Saber perder, Blitz, Tierra de campos o Queridos niños.

Un tipus que a banda de dirigir i escriure com els àngels, té una retranca, un sentit de l'humor i una cultura, que dona gust sentir-lo parlar en qualsevol entrevista. Així que imaginin què pot haver sortit de la visita del petit dels germans Trueba a un pòdcast hilarant com La Ruina amb Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes, un espai on els convidats van allà a confessar moments personals d'aquells de tierra trágame, de morts a l'armari que tots tenim, de moments per oblidar que recordarem sempre.

Comença recordant que a partir de determinada edat (ell té 56 anys) et fan una mena d'exàmens mèdics, un cribado com en diuen, proves d'aquelles "que siempre piensas que las van a tirar a la basura". Fa un parell d'anys, a Madrid, on ell viu, van fer un cribado de càncer de còlon. "Te hace sentir mayor". I cap al centre de salut que va anar. "Me dieron un bote: 'Tiene usted que cagar', y piensas que lo tienes que dar todo", que has d'omplir un pot amb tot allò. I igual no hi cap. "¿Qué pretendías: llenarlo como si fuera un (gelat) 'Ben & Jerry's, hasta arriba?". Atenció a la resposta sensacional del David: "Hombre... siendo Ayuso la presidenta de la comunidad de Madrid, uno quiere hacerle un regalo potente, ¿no?... Aunque va sobrada de mierda, todo hay que decirlo".

"Ahora la cosa ha evolucionado. No tienes que introducir todo el tordo en el botecito. Solo pinchas un par de veces y que quede impregnado, una muestra". Va anar al centre de salut del seu barri, tothom entregant la femta a les 8 del matí, amb els seus potets, i la sanitària agafa el seu. "Cogió las heces, me pregunta si he puesto la etiqueta, y dice: 'Anda! ¿Eres el escritor?'. Yo me estoy casi yendo y de pronto dice: 'Uf, perdona, ven! Esto está muy mal..., tiene muy mala pinta... ¿Sangras al hacer deposiciones?'. Viene otra y le da mis heces: 'Esto está muy negro, aquí hay problemas, tiene un color y una presencia como que tienes cáncer de colon. Te llamaremos, pero vete preparándote". Ell, al·lucinant...


Truquen a una doctora de la planta de dalt: "Mira esto. ¿Le conoces?'... Uno nunca cree que sus heces vayan a ser el centro de una conversación. Lo ve y dice: 'Mal'. Y yo ya empiezo a pensar en despedirme del mundo, dejarle mi casa a mis hijos, organizar, despedida... Pero entonces la doctora me mira y me dice: 'David, solo una duda: ¿No habrás comido ayer calamares en su tinta?'. Y yo: 'No... ¿por?'. 'Es que todo cambia'... Pero antes de ayer compré un bote de tinta de calamar para hacer un arroz negro, estaba muy salado'... Cuando comes tinta de calamar, las heces son como de cabra, más negras. Y al decirme que no era nada, ¿sabes esa cosa como que te entra la vida de nuevo? Puedo vivir, enamorarme, tener más hijos, la vida me sonrié".
David Trueba, meravellós. Mirin les seves pel·lícules, llegeixin els seus llibres... i no mengin calamars en la seva tinta abans d'unes anàlisis de femta.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!