Iñaki Urdangarin tenia previst publicar un llibre sobre la seva vida després d'abandonar definitivament l'esfera pública vinculada a la Corona. Tanmateix, l'enfocament original ha estat reformulat després d'una sèrie de converses mantingudes amb persones pròximes a l'entorn del rei Felip VI. El que en principi es plantejava com unes memòries personals amb potencial impacte institucional, es transformarà finalment en un text centrat en la superació, l'aprenentatge vital i les vivències durant la seva etapa a la presó.
L'obra es presenta com un manual d'autoajuda que abordarà temes com l'adaptació a la presó, la gestió de l'aïllament, la disciplina emocional i el procés de reconstrucció personal. El to serà introspectiu, sense elements de venjança ni revelacions sensibles. No obstant això, no es descarta que el llibre contingui certs passatges que puguin generar incomoditat puntual en alguns àmbits de l'entorn real, encara que sense referències explícites ni atacs directes.
En aquest sentit, el text caminarà sobre una prima línia entre el personal i l'institucional. Urdangarin ha acceptat no esmentar Felip VI, a la reina Letícia ni a la infanta Cristina en termes que puguin interpretar-se com a perjudicials. Tampoc no hi haurà al·lusions crítiques a Joan Carles I. Aquestes limitacions no són fruit únicament d'un acord editorial, sinó també dels compromisos assumits en el pacte de divorci, que contemplen la protecció de la imatge de la família reial com una condició indispensable per al manteniment de certs beneficis.
Un equilibri entre el relat íntim i la prudència pactada
El destacable en aquest cas és que hi haurà molt més que Urdangarin triarà callar que el que estarà disposat a explicar. Malgrat ser una figura amb informació rellevant sobre el funcionament intern de certs cercles institucionals, ha preferit mantenir un perfil baix, almenys públicament. Aquesta actitud no respon només a una voluntat de discreció personal, sinó també a l'interès evident de mantenir intactes les condicions econòmiques acordades després de la seva separació de Cristina de Borbó.
La Casa Reial, per la seva part, no hauria imposat una censura directa, però sí que hauria deixat clar —a través de canals informals— que qualsevol exposició innecessària podria interpretar-se com una ruptura del pacte de no-agressió vigent. Sota aquestes premisses, el llibre es configura com una publicació permesa, però vigilada. Una via perquè Urdangarin recuperi veu pública sense alterar l'equilibri institucional que la Corona busca preservar.
En definitiva, el contingut final serà més proper al testimoni personal que a la revelació. Aportarà una mirada humana i mesurada sobre una etapa crítica, però sense entrar en terrenys que incomodin obertament. Iñaki Urdangarin es mostrarà, però no es despullarà. I en aquesta contenció també es juga part del seu futur.