La reina Sofia passa un dels anys més foscos i tristos de la seva vida. Segons apunta Pilar Eyre, l'emèrita es troba sumida en un estat de tristesa profunda després d'encadenar dos cops demolidors: la mort del seu germà Constantí de Grècia i l'avenç implacable de la malaltia de la seva germana Irene. L'octogenària pateix Alzheimer i ja amb prou feines reconeix els qui l'envolten. Molt debilitada, ha perdut la vitalitat que sempre la va caracteritzar, encara que a Zarzuela s'entossudeixin a mantenir-lo en silenci. Els qui han tingut ocasió de veure-la asseguren que es tanca llargues hores a la seva habitació, prefereix la foscor a la companyia i defuig qualsevol tipus de visita. Tot just menja, no descansa i ha perdut la il·lusió. Tot apunta a una depressió, però Sofia, reticent a posar-se en mans de metges o terapeutes, ha preferit un altre camí: el de la fe i l'espiritualitat.
Sempre inclinada cap al místic, la mare de Felip VI s'ha aferrat amb més força que mai a l'intangible. Busca esperança on creu que encara pot trobar-la: en les pregàries, les energies, la meditació i les benediccions. El seu entorn parla de trobades amb monjos tibetans, de sessions de meditació que li ofereixen calma momentània, i de vidents que intenten insuflar-li una mica d'esperança. Fins i tot Ràpel, vell conegut de la reina, ha estat rebut a palau per transmetre-li paraules de consol. Per a Sofia, tot allò que voregi l'espiritual és un refugi. Un terreny que ni Joan Carles ni Felip no comparteixen, i al qual sempre han mirat amb certa desconfiança.
La reina Sofia s'acull a la religió i a l'espiritual com a única solució
L'Església continua sent una altra de les seves àncores. Sacerdots de confiança visiten amb freqüència la seva habitació, li ofereixen oracions, benediccions i llargues converses carregades de fe. Tanmateix, l'alleujament que obté és efímer. La reina emèrita roman atrapada en un silenci que cada dia es fa més pesat, mentre el seu ànim s'enfonsa.
En Zarzuela la situació preocupa. Amb prou feines abandona les seves estances i viu envoltada d'una calma gairebé monacal. Felip intenta insuflar-li ànim en les seves visites, i el mateix fan les infantes Elena i Cristina, encara que les trobades es queden en gestos superficials. Les seves netes intenten arrencar-li somriures, però ella amb prou feines reacciona. La malaltia d'Irene, la seva gran companya de vida, ha accentuat la sensació de solitud.
La dona que durant dècades ha sostingut la família Borbó amb fermesa avui se sent fràgil, derrotada, sense expectatives. Ja no parla de projectes, sinó de la mort. Els seus pròxims reconeixen que l'únic que podria tornar-li la llum seria un miracle. I mentrestant, a Zarzuela creix l'atmosfera de pregàries, pregàries i confidències secretes que envolta una reina cada vegada més espiritual i vulnerable. Fonts properes a Zarzuela asseguren que "es desperta a les 5 del matí, passa el Rosari hores, diu que parla amb Déu".
