Joan Carles I viu els seus dies més amargs. Als 87 anys, el que un dia va ser el rei més poderós d'Europa se sent cada vegada més ancià, més feble i, sobretot, més sol. A Abu Dhabi, envoltat de luxes que ja no li diuen res, l'emèrit rumia una única idea: tornar a Espanya. Ha intentat acostar-se al seu fill, Felip VI, però l'actual monarca no afluixa. L'ordre continua sent la mateixa que fa tres anys: millor lluny que a prop. Una manera discreta de protegir la corona i evitar noves tempestes mediàtiques.
Aquesta distància entre pare i fill s'ha convertit en una ferida oberta. Joan Carles no entén per què se li nega el retorn, i el seu orgull ferit el porta a reaccionar com sempre: amb impulsos. Primer va ser la seva inesperada demanda contra Miguel Ángel Revilla per “vulnerar el seu honor”. Després, la querella contra Corinna Larsen, la seva eterna ombra. Molts ho interpreten com un gest desesperat, una forma de donar un cop de puny sobre la taula i recordar que continua viu. Segons la periodista Pilar Eyre, encara sent per Corinna alguna cosa semblant a l'obsessió, fins i tot seria capaç de cometre alguna bogeria si ella li ho demanés.
Joan Carles I no vol utilitzar la cadira de rodes
Però darrere d'aquest aparent rampell judicial hi ha alguna cosa més profunda: la por al deteriorament físic. L'emèrit pateix una artrosi severa que amb prou feines li permet moure's. Va heretar els problemes de mobilitat de la seva mare i, després de més d'una desena d'operacions de maluc i genolls, els metges li han comunicat la veritat més dura: no tornarà a caminar amb normalitat mai més. La seva cama esquerra està pràcticament immòbil, i la cadira de rodes serà ja la seva companya definitiva. Per a algú acostumat al poder i a la imatge de fortalesa, acceptar aquesta fragilitat és gairebé insuportable.
L'antic monarca sent ràbia, impotència i una necessitat de reivindicar-se. No vol passar a la història com el “rei dels escàndols”, sinó com l'home que va portar la democràcia a Espanya. Per això prepara les seves memòries, un ajust de comptes en forma de llibre que podria publicar-se en els pròxims mesos. Serà la seva manera de parlar sense filtres, de defensar el seu llegat davant el silenci de la Zarzuela.
Mentrestant, només troba alleujament a les regates de Sanxenxo, on per unes hores oblida la soledat. Luny de la seva família i dels seus vells amics, assegura que se sent “pitjor tractat que un gos”. En les seves escasses aparicions públiques, es recolza en els seus escortes i en el seu bastó. A Abu Dhabi, però, recorre sempre a la cadira de rodes, tot i que prohibeix que ningú el fotografiï així. No suporta veure's vulnerable. Vol continuar projectant poder, encara que només sigui una ombra d'aquell monarca que ho va tenir tot i avui amb prou feines conserva el record del que va ser.
