Felip VI ha mantingut recentment trobades confidencials amb els expresidents del Govern Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Aquestes reunions, desenvolupades en un marc d'absoluta discreció, se sumen a altres contactes ja celebrats amb José María Aznar i Mariano Rajoy. En conjunt, conformen una ronda de converses institucionals habituals, però que adquireixen especial rellevància en un moment d'inestabilitat política i fragmentació parlamentària.
Aquest tipus de consultes forma part de l'exercici regular de la direcció de l'Estat, especialment en contextos on la cohesió institucional es veu compromesa. Felip VI recorre amb freqüència a aquestes reunions privades com a via per escoltar diagnòstics diversos, obtenir una visió àmplia de la situació i reforçar el seu paper constitucional com figura moderadora. Es tracta de trobades que no busquen titulars ni presència pública, sinó aportar perspectiva i solidesa a l'exercici de la funció institucional del monarca.
El destacable en aquest cas és que la presència de González i Sabater en aquesta seqüència de reunions permet al rei contrastar posicions dins del mateix espai polític, amb trajectòries diferents i bagatge complementari. Ambdós han governat en contextos d'alta complexitat i la seva visió sobre la situació actual contribueix a una lectura més profunda del moment polític que travessa Espanya.
Estabilitat institucional en temps de tensió
Els contactes ja mantinguts amb José María Aznar i Mariano Rajoy, també en privat, completen una fotografia transversal que inclou a totes les grans sensibilitats polítiques que han ocupat el Palau de la Moncloa des de la transició. Lluny d'una estratègia puntual, aquestes reunions s'inscriuen en una pràctica constant del rei per enfortir l'equilibri institucional en moments d'incertesa.
En aquest sentit, Felip VI assumeix una posició d'escolta activa, sense intervencions públiques ni valoracions personals, però amb plena atenció a l'anàlisi i les propostes que puguin sorgir d'aquestes converses. El seu paper no és el d'actor polític, sinó el de garant del funcionament harmònic de l'Estat i de pont entre sensibilitats divergents.
D'altra banda, aquests contactes reforcen la imatge del monarca com a figura de referència i punt de trobada. La disposició de tots els expresidents a participar en aquestes reunions demostra que, malgrat les diferències ideològiques, existeix un consens tàcit entorn de la utilitat de la Corona com a eix de continuïtat institucional.
En definitiva, Felip VI ha activat un mecanisme de diàleg discret i transversal que li permet mantenir una posició informada, serena i responsable davant de l'escenari polític actual. Sense necessitat de fer soroll, i respectant escrupolosament els límits del seu paper constitucional, el monarca es manté ferm en el seu compromís amb l'estabilitat democràtica del país.