La seva última temptació l’ha ambientada al Japó. Martin Scorsese, que ja comença a fer balanç vital, aposta amb la pel·lícula Silence per una visió del cristianisme discutible. Un cristianisme a cop de bateig, confessió i combregar en la clandestinitat. En aquesta visió evangèlica del director de cinema italo-americà, la part més esperançadora de la cosmovisió cristiana està tota en el Paradís. A la terra, patir. Sofriment, silenci de Déu davant de les injustícies i el clam del seu poble. Una autèntica transposició al cinema de l’escriptura dels salms.

El silenci potser més eloqüent de tota la pel·lícula no és tant el de Déu, sinó el de la dona. Un personatge aparentment secundari que Scorsese envesteix de molta importància. Sempre s’ha identificat la dona japonesa com una dona submisa i callada. El director així la mostra, però com a bon cineasta ens regala algun joc òptic que ja decidiran vostès si és efectiu o no.

En la visió evangèlica del director Scorsese, la part més esperançadora de la cosmovisió cristiana està tota en el Paradís. A la terra, patir

La violència acompanya aquesta novetat fílmica. Amb tot, després de veure caps rodolant a Joc de Trons, la nostra capacitat de digerir el dolor de la pantalla s’ha modificat. Scorsese no fa una pel·lícula de crispetes, però tampoc una Passió de Mel Gibson. De les impressions que et deixa el film –on ningú gosa tocar el mòbil, quina benedicció, durant 2:40 hores- la del dolor no és la primera. L’autor reflexiona sobre l’apostasia i per tant sobre posar les idees religioses per sobre de tot. És un exemple de les conseqüències de renunciar i morir per les idees, espirituals o no. I també ens fa pensar en la inculturació: la pretesa universalitat del cristianisme, una proposta que s’adapta a totes les cultures del món, té algun sentit en una societat budista i imperial com la japonesa del segle XVII? La història ens fa veure que el cristianisme ha arrelat a terres nipones, però també ha estat molt perseguit. El país nipó és terra de màrtirs. I encara avui el cristianisme és molt minoritari. La prestigiosa universitat jesuïta de Sofia, al Japó, segueix essent un punt de referència per a les elits del país, cristianes o no. Fins i tot al Japó hi tenim missioners catalans, el testimoni dels quals és imprescindible per veure amb quin respecte s’acosten a una cultura totalment altra (www.missioners.cat).

Al Japó, els jesuïtes van deixar-hi la pell, i sovint amb fracassos darrere, que és el que sol passar en la història del cristianisme.  Ara, per primer cop a la història, l’ambaixador japonès davant de la Santa Seu, i la seva dona, són catòlics. Convidada a la seva residència fa poc, vaig recollir delicadament de les mans de l’ambaixador una imatge del Papa Francesc feta amb llapis per un artista japonès. És inusual, que passi això. Els altres ambaixadors no només no eren cristians, sinó que quan parlaven amb tu agafaven un bloc de notes i anaven apuntant paraules, conceptes, feien croquis fascinants a mesura que els explicaves com funcionava l’intricat aparell de l’Església Catòlica. Perquè el catolicisme per a ells és exòtic. No els pertany. Com exòtic és per a nosaltres tot el seu món. En valoren la consistència cronològica i el lideratge ètic global de la figura del Papa (sigui quin sigui), que veuen vinculat a la longetivitat de la seva família imperial. 

En una entrevista la llargària de la qual és proporcional al seu interès, el director de la revista Civiltà Cattolica, Antonio Spadaro, fa dir a Scorsese per què ha trigat tant a fer aquesta pel·lícula: gairebé 20 anys. El cineasta li respon que es va inspirar en la novel·la d’Endo i en la lluita interior i la fidelitat a una missió. La pel·lícula és una ocasió ideal per recordar què fem i per què ho fem. La pregunta angoixant dels jesuïtes, i dels cristians clandestins, és la pregunta de qualsevol persona: què faig, per què ho faig, quin sentit té. Una crida d’Scorsese a la missió d’interpel·lar-nos, d’acceptar el silenci i el no-sentit. I de saber conviure-hi.