Després que els representants de les tretze colònies angleses a Amèrica del Nord van votar favorablement per la independència es veu que es va fer un silenci espès. Un silenci d’acolloniment general. Van tenir, fins i tot, una mica de mareig. Declarar-se independents volia dir desafiar obertament l’autoritat del rei d’Anglaterra amb el que més s’estimaven aquells representants polítics, la pròpia vida, la hisenda, el benestar de la família. Els casaques vermelles no serien ni dialogants ni benevolents, l’imperi britànic no els estalviaria cap càstig, per això aquell moment solemne es recorda avui amb admiració i respecte en els annals de la història dels Estats Units d’Amèrica, aquest país que només els necis menystenen dient que no té història, que és massa jove, que no té res per ensenyar-nos. Doncs sí, aquells representants se la van jugar.

La història és mestra de la vida, encara m’ho van ensenyar quan estudiava. I la història i l’experiència ens ensenyen que, com deia aquell més que valent entre els valents, més que temerari, kamikaze, regidor de la CUP, Joan Coma, per fer truita primer s’han de trencar els ous. En primer lloc s’ha de fer alguna cosa més que xerrar interminablement i escalfar la cadira. És tan agradable el Parc de la Ciutadella durant aquesta època, quan el temps clar esclata amb tota la seva sumptuositat i els dies es fan més llargs, jo ho entenc perfectament, però no vam votar els diputats perquè consagrin la primavera, ni perquè siguin un exemple clar, un pessebre vivent de la mol·lície dels homes i dones meridionals i de la indolència de la Mediterrània. Els representants de Junts pel Sí van sol·licitar el nostre vot per dur a terme la independència, no per regalar flors a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría mentre dimitia, per dignitat, Isabel Martí. Perquè no tothom vol fer amics amb el PP. Quan us poseu cursis sou de por. La nostra creativitat catalana i catalaneta ens està duent al més difícil encara, al circ. A fer les coses del revés quan no tenim el valor de fer-les del dret.

Lluís Llach té raó. Tota la raó. Serà, potser, un cantant tan passat de moda, tant com vostès vulguin. Però com a diputat, com a cap que pensa, té raó perquè no fa politiqueria, perquè no parla per no dir res com alguns dels seus companys de la Cambra catalana. Un Parlament fa lleis. I qui no obeeix les lleis és sancionat. Aquí i a la Xina Popular. Ara bé, si el que ens intenten dir amb les crítiques al diputat Llach és que el nostre Parlament no és realment un Parlament, si el que fa la Cambra en realitat són recomanacions, brindis al sol, sermons feministes i ecologistes o qualsevol altra bestiesa que ens ho diguin, que la propera vegada no anirem a votar. Des de Madrid ens fan saber per una banda que, segons ells, no tenim cap dret a demanar la independència perquè som el territori amb més autogovern de tota Europa. Poseu-hi del món, no cal ser modestos. I per altra banda, que no tenim dret ni a prohibir o a deixar de prohibir les curses de braus. Fixin-se vostès si és bona aquesta autonomia que ens van ‘regalar’ aquestes persones tan esplèndides de Madrid.

Hi ha dies que no sé si tots els representants de Junts pel Sí volen realment la independència, però avui m’ha quedat claríssim que en Lluís Llach sí que la vol. Que hi haurà una legalitat alternativa a aquesta podridura anomenada règim legal espanyol i que hi haurà una llei per ser obeïda, com passa amb qualsevol Estat. Bravo Lluís Llach!