He quedat molt sorprès quan m’han dit que no és musulmà l’individu que ha fet petar sota les rodes d’un camió els cossos de diverses persones a Jerusalem fa unes hores. N’ha mort quatre i n’ha ferit tretze. I he quedat encara més sorprès quan alguns mitjans han fet titulars donant tot el protagonisme de l’atemptat al camió, que es veu que duia una grua. Vermella. Hi ha periodistes, autèntica canallesca, que quan parlen de fets esdevinguts a Israel perden el sentit comú i que quan s’encaren amb el terrorisme islamista són, com a mínim, favorables a la violència religiosa. Sí que fan vergonya però no són pas els únics, ni són tampoc els que tenen més responsabilitat cívica. La casualitat ha volgut que la notícia de l’assassinat m’enxampés llegint un llibre de Dolors Bramon, L’islam avui (Fragmenta editorial), i he envermellit de cop. Ja que l’autora no ho farà pas des de la seva arrogància acadèmica, permetin-me, lectors, que m’envermelleixi jo en el seu lloc i demani perdó per aquest despropòsit feridor a les víctimes i a qui s’hagi pogut sentir ofès.

Només en una cultura de molt baix nivell com la catalana d’avui, provinciana i sense sentit de la realitat, es pot publicar un llibre com aquest. Mai de la vida no m’hauria imaginat que acabaria demanant públicament que es prohibís un llibre, però si les obres que exalten el racisme o el III Reich acaben convertides en pasta de paper, no veig per què aquesta no mereix un altre futur. O tots moros o tots cristians, mai millor dit. Ni la llibertat d’expressió ni l’erudició s’han de poder utilitzar fraudulentament ni de manera desnaturalitzada per confondre els ciutadans i ciutadanes davant de la greu experiència del terrorisme, una xacra que ens amenaça cada dia, encara que alguns prefereixin aclucar els ulls. Els musulmans no són una mena de nou proletariat que tingui patent de cors per utilitzar la violència, com sempre havia defensat l’extrema esquerra antisistema. La negativa a l’ús de la violència és pròpia de les societats avançades. ETA tampoc no tenia cap raó de ser per molt independentistes que fossin els seus membres. Cap injustícia —i el món àrabo-musulmà n’ha patit moltíssimes— justifica el terror ni totes les comunitats que han estat perseguides o ofeses han emprat l’espasa. Ni es pot tolerar que una professora i acadèmica de reconegut i merescut prestigi com Dolors Bramon, amb el seu esnobisme europeu davant del que s’esforça a retratar com a l’exòtic, miri d’enganyar els lectors. La seva és una aproximació condescendent i paternalista al món àrabo-musulmà, vist gairebé com un món inferior, feble, primitiu al que cal protegir i consentir com a un fill aviciat. I deixa entendre als lectors que el colonialisme o el neocolonialisme justifiquen d’alguna manera la violència, com es pot llegir a la pàgina 69: “crec que una explicació ben plausible radica en la tristament famosa intervenció occidental que sofrí l’Iraq l’any 2003”.

Cap injustícia justifica el terror ni totes les comunitats que han estat perseguides o ofeses han emprat l’espasa

És commovedor com es disfressa en aquest llibre que l’islamisme no és més que un moviment feixista, directament i plenament homologable amb la ultradreta europea. És colpidor veure com l’amor sincer de la doctora Bramon per la religió i cultura islàmiques la duu a recollir una gran quantitat d’atrocitats i de pràctiques monstruoses, emparant-se en una suposada edat primitiva de l’ésser humà fins a construir un gabinet d’aberrants curiositats històriques. La seva mirada és la de la bleda il·lustrada, vagament progressista, la de la víctima de la síndrome d’Estocolm, entestada en amagar que l’islam té amb la violència una relació històrica que va molt més enllà de la casualitat i de l’anècdota. Que es fonamenta, ben al contrari, en els seus textos fonamentals, en l’Alcorà i la Xaria.

La gran mentida d’aquest llibre és, sobretot, intentar convèncer-nos que els terroristes islàmics no són autèntics creients musulmans. Com si això tingués alguna importància per a les víctimes o com si fos creïble per a algú que conegui mínimament el fenomen terrorista. És clar que són musulmans. I bons musulmans. De la mateixa manera que Simó de Montfort era catòlic i bon catòlic, també quan va cometre l’horrible matança de Besiers contra els càtars. O el Sant Pare Francesc quan justificava amb el puny l’atemptat contra Charlie Hebdo. Amb el puny catòlic. De la mateixa manera que els nazis sí que eren alemanys i els etarres sí que eren bascos. Tots ells. I sobretot els islamistes són musulmans per una raó: perquè ells saben el que són. ¿Amb quina autoritat, amb quin argument real, pot vostè, senyora Bramon, decidir qui és o no és musulmà? Que la realitat no ens espatlli una bona teoria, ¿oi, doctora?

Jordi Galves
Una nit en l'òpera La veritat sense metes Jordi Galves
Jordi Galves
Una nit en l'òpera El català és lleig Jordi Galves