En l’Espanya en què una noia enjogassada, la sal de la vida, és condemnada a presó per fer acudits sobre l’Almirall-duc Carrero Blanco, Javier Cercas hauria de ser engarjolat avui, ara mateix. A Alemanya o a França jo crec que ja hi fóra per l’enaltiment del franquisme i de la ultradreta que fa al seu darrer llibre, El monarca de las sombras. Una obra que voldria despistar dient que no és ficció ni és novel·la, ni blava ni roja, en què res no és veritat ni és mentida, però en què el sí-és-no-és, al capdavall, com passa sempre, resulta que és. I és perquè mai el travesti no ha enganyat ningú ni té res d’‘ambigu’ com el qualifiquen alguns pepets. Tothom ho veu d’una hora lluny i tothom també veurà que aquest últim títol de Javier Cercas, tan ben amanerat, ben efeminat i trans, no és altra cosa que una reivindicació dels orígens ideològics de la seva família, de la Falange i del cop d’Estat, degenerat en guerra civil, que va acabar amb l’Espanya democràtica el primer dia d’abril de 1939. I també una operació comercial.

El monarca de las sombras és un llibre –o provocació en forma de llibre– que, des del primer moment, vol fer negoci amb els sentiments més baixos del lector, amb la rancúnia i la mala consciència dels uns, amb el sentiment d’injustícia dels altres. Cercas, després d’haver acumulat tants fracassos de caixa des d’Anatomía de un instante, no pot continuar sense ser el més venut per Sant Jordi i ha preparat una obra que pugui escandalitzar i agradar alhora. Que provoqui els enemics de les connivències fosques i que aconsegueixi confortar els descendents biològics i ideològics del general Franco com ja va aconseguir amb Soldados de Salamina. Tot s’hi val. Pensin que per als que no estiguin interessats amb el drama de la guerra civil i la postguerra, el llibre de Cercas també té altres trumfos. Relata, per exemple, i sense que hi tingui res a veure, com Viggo Mortensen li va prendre la dona al seu amic David Trueba, la bella Ariadna Gil. Ja veuen que Cercas faria qualsevol cosa per agradar a tota mena de  lectors i ser el més ben pagat.

La idea d’empresonar-lo no és tan bàrbara. Segur que així guanya més notorietat pública. Encara que no tingui el talent literari, ni la grandesa, ni la testosterona, ni els collons, per dir-ho clar, de Louis-Ferdinand Céline, també és cert que Espanya no acaba de ser França i del que es tracta és de fer brogit. De figurar. De guanyar diners i de matar la tarda. El que li passa a Cercas és tan elemental que gairebé se’n podria fer una tesi doctoral i tot. El noi Cercas és de casa bona. Tot el drama comença i acaba aquí. A mi em va enganyar dient-me, un dia que vam parlar, que era de família immigrant com el meu avi Gálvez, però no, calla, ni punt de comparació. El seu pare no era com els meus familiars, era un funcionari colonial del ministeri d’Agricultura que feia vida a l’Hípica Girona on Cercas jugava elegantment al tennis dels privilegiats. Es veu que quan no juguen al tennis aquests nens poixos poden arribar a avorrir-se molt, pensin per exemple en el que va fer el senyoret Neró amb la pobra Roma. De tant maquinar distraccions i entreteniments poixos, Cercas va ordir fantasies, evasions i mentides fent servir una vella coartada argentina que a mi també em va ensenyar un desvergonyit dirigent de Podemos: t’ho has de fer venir bé perquè el que fas sembli elevat, per relacionar-ho d’alguna manera amb Jorge Luis Borges i embolica-que-fa-fort.

Cercas juga a ser qui no és perquè sap que al final, sempre l’estarà esperant la seva casa poixa, la dutxa calenta, la roba neta i endreçada. Es vesteix de pobre i freqüenta els barris immigrants de la perifèria de Girona. O es fa l’erudit a la universitat només havent fet novel·les. Hi ha dies que s’aixeca i se sent una reencarnació d’Ortega y Gasset i pontifica des d’El País que el liberalisme no és pecat. I parla de bons i de dolents, amb el mateix nivell de complexitat que el mecanisme d’un garrot. D’altres dies es veu a ell mateix com un seductor i acaba... Bé, la vida subpectoral de Cercas no és gaire interessant. El que sí que és digne d’esment és com la seva obra cada vegada acaba essent més ridícula, més impostada, de manera que el seu avantpassat no pot ser simplement el seu oncle-avi. No. Ha de ser ni més ni més que Aquil·les. És el rei de l’afalac. I la seva família, avui, que ha progressat molt a la vida, no queda bé que tingui uns orígens tan rancis com els del franquisme. No. Cal dignificar-la. Quan Sergio Vila-Sanjuán, un altre premi Nobel de les lletres, va escriure Estaba en el aire, va sostenir que no només havia existit una gauche caviar durant la postguerra, també hi havia hagut una droite caviar. Ell també és descendent d’una persona significada amb la dictadura. Confesso que si hi va ser aquesta dreta caviar, entre tantes tones de caspa, entre tants cadàvers amuntegats, entre tant d’espoli, mai no l’he sabuda veure. El franquisme al que més s’assemblava és a ETA. Si algun dia surt un escriptor que vulgui parlar del franquisme amb el valor que Thomas Bernhard o W.G. Sebald parlen del nazisme, tindré molt de gust en llegir-lo i d’aplaudir-lo. O fins i tot si em defensen el costat dels totalitaris. Però sense màscares, nenes, que sou uns nenes.

Jordi Galves
Una nit en l'òpera Diners contra la literatura catalana Jordi Galves