Parla poc i ja li han dit que parla massa. Es veu que el president José Montilla no pot dir que Catalunya compta més que Ceuta i Melilla per a Espanya perquè ningú no vol ser menys que ningú. I especialment menys que Catalunya. Ha rectificat immediatament, recordant que la igualtat és consagrada com una hòstia. El Molt Honorable sap prou que hi ha persones que es consideren amb el dret de dir a altres persones el que poden dir i el que no. I que Melilla és Melilla. També hi ha persones que quan s’irriten, quan no entenen una crítica o quan no la volen entendre, de manera automàtica, pensen que tenen el dret de recordar-se de la mare, de la parentela del criticat o de fer servir el qualificatiu de nazi o de miserable. Nazi és una paraula que els agrada amb avarícia. Finalment, després de grossos penjaments i d’insults, reclamen respecte, educació i consideració perquè són —o es pensen que són— els legítims guardians de la moral. Que són millors que tu. Això és un fet que cal guardar en la memòria.

Un altre fet. Cal admetre que, sense la implicació ciutadana, es fa impossible la reintroducció de l’ós al Pirineu o el reciclatge de residus. Si el ramader s’irrita contra el Govern per culpa de la bèstia i me la mata o si els veïns no trien correctament les deixalles a les llars particulars, la millora ecològica no pot anar pas endavant. Després no s’hi val de lamentar-se que tinguem unes muntanyes sense la presència d’un Iogui o d’un Bubú com al parc Jellystone. Després no ens queixem si no es pot reciclar correctament i el medi ambient es deteriora de forma alarmant i contaminada. Si, agafant un altre exemple proper, només l’administració es preocupa de la paritat entre homes i dones, si els ciutadans no es fan seva aquesta doctrina igualitària, si no accepten la discriminació positiva en favor del sexe femení, aleshores els conflictes socials no es podran reduir. Si el respecte a gais i lesbianes no són efectius, sobretot, dins de les cases de cadascú ¿quina societat hipòcrita i insolidària estem construint més enllà de les bones paraules i les millors intencions? Aquest és exactament el drama que avui tenim a Catalunya amb la llengua catalana; un coneixement extraordinari, segons alguns, i una riquesa, segons el tòpic, però que si no és per raons acadèmiques i laborals, molts catalans menystenen i negligeixen. Si la llengua catalana és un patrimoni col·lectiu però en la pràctica només els catalanoparlants se’n preocupen i la defensen, ¿quina convivència tenim, més enllà de les aparences? ¿Quina solidaritat real hi ha cap als catalanoparlants per part dels seus compatriotes més enllà de la xerrameca? Ara que Ciutadans i el Partit Popular volen, d’una manera o una altra, eliminar ben aviat l’escola catalana i la protecció social del català ¿quin ajut tindrem per part dels que no són sobiranistes? ¿Què passarà quan tanquin tevetrès i les altres emissores de la Generalitat?

La violència exercida per l’Estat Espanyol el passat 1 d’octubre ha despertat moltes consciències i ha fet veure que la famosa equidistància política, de fet, és una presa de partit, ben covarda, en favor de la unitat d’Espanya a qualsevol preu. Si quan un policia amb una bala de goma buida un ull a un compatriota, a un conciutadà, aleshores hi ha algú que pensa que la responsabilitat, que la culpa, és de l’ull, si pensa que l’ull del contribuent ha exercit violència al damunt de la bala de goma, aleshores, amics, amigues, tenim un problema gravíssim de convivència i aquest problema no és pas l’independentisme. És una altra cosa molt diferent. La convivència no l’està trencant l’independentisme, l’està trencant la severa manca d’empatia d’alguns ciutadans respecte als altres, abandonant la solidaritat i exercint, sense cap mena de pudor, el salvi’s qui pugui. Si molts pensem que els polítics i activistes no han de ser empresonats per les seves activitats en favor de la sobirania de Catalunya i, per altra banda, és evident que molts altres pensen exactament el contrari, segurament no per manca d’humanitat, sinó per un enorme, descordat amor a Espanya, l’entesa no funcionarà. Si algú em diu, com l’altre dia un venerable senyor en un bar de Can Boixeres que “al Trapero ese hay que pegarle dos tiros en la cabeza” ¿quin diàleg honrat es pot establir encabat? ¿Potser hi ha algú que pensa que els Mossos de l’Esquadra s’havien d’haver enfrontat a trets amb la Guàrdia Civil, algú pensa que els manifestants independentistes havien de protegir amb els cossos i vides la República catalana i els seus dirigents? Si encara hi ha qui retreu al president Lluís Companys els morts de la Guerra Civil ¿com es pot dir que Carles Puigdemont va optar per la covardia, quina irresponsabilitat és aquesta? ¿Realment també penseu que Ceuta i Melilla compta tant per a Espanya com Catalunya? No em feu riure, que Montilla tenia raó.

Jordi Galves
República Belga (8) Supremacista Arrimadas Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (7) Cornellà no és com Catalunya Jordi Galves