Del 15 al 21 de juny

Populismes, La Roja, catalanisme universal,  preguntes sense resposta, refugiats, Brèxit

15 de juny: Davant l'Alhambra, Rajoy ha dit que, encara que hi ha uns espanyols una mica dolents, els guanyarà el dia 26. Diuen que ho va dir en to de broma. Ni com a broma ni tan sols -menys encara- en campanya electoral és admissible que ningú, i més si és el president del govern, en funcions o no, candidat o no, es permeti la llicència de dividir els ciutadans en bons i dolents. Els dolents, és clar, són els que no el votaran, segurament, ni farts de vi.

Per part seva, Rivera recupera una expressió que crèiem desapareguda del lèxic polític espanyol: partits constitucionalistes. O el que és el mateix, un altre bons i dolents, en funció de la seva estima per la Constitució. Rivera, demonitzador dels populismes, s'erigeix en factòtum per establir qui és constitucional i qui no. Exclosa, i així ho ha dit un munt de cops el mateix Tribunal Constitucional, la militància constitucional, qualsevol partit legal és constitucional, vulgui fer el que vulgui amb la Constitució.

Determinar qui és bo i qui és dolent i excloure'l sense més raó que aquesta és més que populisme. El nom el sap tothom.

16 de juny: Causa esbalaïment l'absència de números, és a dir, d'economia en la campanya. No n'hi ha prou amb dir que no hi hauran més retallades, cosa poc creïble, si no hi ha un programa econòmic, amb les seves magnituds generals i una reforma fiscal sempre ajornada. Als debats i a les rodes de premsa, millor dit de pura propaganda, cap dada objectiva que permeti albirar els votants de què anirà la cosa. La futilitat rudimentària i simplista d'aquesta campanya passarà a engrossir els annals de la insubstancialitat política. Esclar que es pot anar a veure el que diu un programa, però els candidats no es troben gaire a gust parlant de quimèrics futuribles i de llocs comuns. Conseqüència: muts i a la gàbia. Ara bé això sí, d'unitat d'Espanya, de populisme i de poltrona se n'està parlant un fotimer.

17 de juny: El manual oficial diu que no és legítim barrejar política i esport. El manual no diu, però és comunament acceptat, que el manual està per saltar-se'l en cas de necessitat. Quan es va celebrar la final de la Copa del Rei, Albert Rivera va censurar la inconveniència de la barreja de política i esport (futbol i estelades). Veure al carrer, a l'espai públic, al Passeig Lluís Companys, la selecció espanyola -que per ara fa un esplèndid paper-, guarnir-se la plana major barcelonina dels -ara- Ciudadanos amb les samarretes de la Roja (ells coll rodó, elles amb un tímid escot), en canvi, sembla el més normal. De fet, la gent, sensata, ha somrigut davant la contradicció. Per cert, el partit va acabar bé pel bon futbol: Espanya, 3; Turquia, 0.

Atiant un sentiment anticatalà no es basteix el federalisme que el líder de Susana Díaz -segur que és el seu líder?- diu professar

18 de juny: Ressonen encara les expressions, poca-soltes més que no pas catalanòfobes, de Susana Díaz. Atiant un sentiment anticatalà no es basteix el federalisme que el seu líder -segur que és el seu líder?- diu professar i perseguir en la propera reforma constitucional en el cas de guanyar ell les eleccions.

Quimeres a banda, el que és cert és que Díaz s'equipara de ple amb el Partit Popular i altres formacions menors però no pas menys reaccionàries. És més: demostra un signe inquietant per qui el branda: avui dia, l'espanyolisme excloent, és a dir, ranci com ell sol i premodern, és l'única política autònoma i pròpia de l'actual elit política, atès que tota la resta està en mans de Brussel·les. Si l'única política de què és capaç l'aparell espanyol és l'anticatalanisme més barroer, què n'esperen i de qui?

19 de juny: Debat a 6 a TV3. Cadascú en el seu paper. Novament un horari impossible. En una nit de diumenge a dilluns no és per fer afició.

Certament cada partit té el seu programa i cada candidat té el seu tarannà. Per això sorprèn la pobresa de la resposta que Xavier Domènech, persona viva intel·lectualment i que prové del Procés Constituent, va donar a la pregunta de Gabriel Rufián -en la seva salsa- de com pensava dur a terme el referèndum per Catalunya. Li va engegar que amb fraternitat. Insubstancial resposta que no mereix cap comentari. També va deixar palès que per a ell el referèndum sí que és una línia vermella, cosa que ja havia quedat clar que pel seu cap de colla, Iglesias, no. La resta de candidats van donar de si el que s'esperava d'ells sense novetats; ensopiment i llocs comuns. La virtut de la previsibilitat rajoniana s'encomana i no és bon auguri.

20 de juny: Avui, contrasentit dels calendaris frívols i frapants. D'una banda és el Dia Més feliç de l'any, el yellow day, una bajanada com poques. Per contra, també és el Dia Mundial dels refugiats. Tots dos són excloents. Més de 60.000.000 desplaçats -quasi la població de França- és un oprobi sense pal·liatius.

A casa nostra, a Europa, el Mare Nostrum ja és un Mare Mortum. Encara que el correcte sigui Mare Mortarum, atès que, des de l'any 2000 és el cementiri de més de 30.000 persones, reitero, persones, més de 2.600 en el que portem d'any -encara no sis mesos-, no ens endinsarem en qüestions filològiques.

Gràcies a la jutgessa Victoria Rosell he descobert a Twitter el post de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (@CEARefugio, www.cear.es). Recorda la qüestió que el filòsof eslovè Slavoj Žižek planteja sobre les contradiccions de l'Himne a l'Alegria, l'himne oficial de la Unió Europea: es pregunta si tot és fraternitat. No crec que calgui afegir res més un cop vist el vídeo que no arriba als dos minuts.

21 de juny: S'acosta el dijous 23, el dia del referèndum britànic sobre el Brèxit. Les raons que branden els que volen marxar són obertament retrògrades, carrinclones i demodées. Els que demanen el sí, en general, demanen un sí però (però ja satisfet per la pròpia UE amb un nou sarró de privilegis). Resulta cridaner que no es demana la modificació de les polítiques comunitàries d'empobriment massiu i el retorn a les arrels fundacionals.

De tota manera una cosa revifa l'optimisme: la joventut -també la britànica molt i molt preparada-, alliberada de patrioterisme, no té cap melindro envers la UE: creu que el seu futur passa per Brussel·les. Tot al contrari del que pensen els seus avis: a la gent gran li ha entrat la fal·lera de Britannia rules the weaves i la veritat és que no, el British Empire is over! Europa, o el continent com diuen ells, té molts defectes, està profundament esquerdada, però encara com a projecte supranacional i postnacional val la pena. També amb els nostres peròs, esperem que es quedin.