La setmana passada vaig publicar un article en què destacava el gest del PSC en votar en contra de la investidura de Mariano Rajoy, rebutjant així la decisió del PSOE d'abstenir-se i regalar el govern al PP. El motiu que em va empènyer a escriure aquest article va ser la poca sensibilitat que al meu entendre havia tingut el diputat republicà Gabriel Rufián en no tenir en compte que el PSC, tot i seure a la bancada del PSOE, no baixaria del burro. No necessito modificar ni una coma d'aquell escrit, a pesar de les crítiques —i els insults— que he rebut del sector dur de l’independentisme. Valorar positivament els gestos del PSC és, segons sembla, més greu que esforçar-se per convèncer els peronistes d'En Comú Podem amb jornades nostàlgiques dedicades a rememorar el que hauria pogut ser i no fou. Els socialistes no hi són convidats, però el que fa riure és que els del PDECat s'hagin apuntat a un fòrum pensat per promoure que els degollin.

La tesi del meu article era que el PSC s’havia abstingut perquè no podia fer una altra cosa, atesa l’agitació sobiranista que està vivint Catalunya. A diferència dels comuns, el refús del PSC al PP no és, diguem-ne, sanitari —de “cordó sanitari”, vull dir—, perquè bé que pacten amb els conservadors —a Tarragona, posem per cas— fidels a les obligacions i sense cap mena de mirament. Els comuns són un grup que no fa política, simplement escampa ideologia (força light, segons el que va explicar Xavier Domènech a l’Ateneu Barcelonès) per arribar al poder i fer el mateix que ha fet sempre la socialdemocràcia, però amb menys gràcia i molta més extravagància. El programa —“pacificador”, en diuen— de superilles n’és un exemple, per bé que aquesta idea de Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, ja l’havia “comprada”, sense que s’implementés, el regidor convergent que ara el govern municipal persegueix als tribunals.

El problema de l’esquerra, en general, és la distància entre el que prediquen i el que fan. Parlen d’autogestió i després, per seguir amb l’exemple de les superilles, es neguen a consultar els veïns si accepten un canvi com aquest, que no és menor. Entre els extints comunistes, la distància entre teoria i pràctica va arribar a ser sideral, fins al punt que tots els règims comunistes que hi ha hagut al món han acabat essent dictadures implacables. El PSUC, que quan es va fundar de seguida es va convertir en un instrument de l’estalinisme, sota el franquisme va aparèixer com un partit defensor de la democràcia perquè hi militava gent que era més demòcrata que comunista. Durant el trànsit de la dictadura a la democràcia, el KGB va maldar per controlar de nou el PSUC i allò va acabar com el rosari de l’aurora, amb l’escissió dels prosoviètics de Pere Ardiaca i Joan Ramos. La CIA no va provocar aquell enrenou, per contra del que s’ha escrit en un llibre publicat recentment. Si de cas, va riure.

Durant el trànsit de la dictadura a la democràcia, el KGB va maldar per controlar de nou el PSUC i allò va acabar com el rosari de l’aurora

Els comunistes, tan hegemònics sota el franquisme, de seguida van deixar pas al PSC com a referent de l’esquerra catalana, sobretot perquè l’ERC d’Heribert Barrera no va saber —o no va voler— encapçalar l’esquerra nacional, d’orientació liberal i no marxista, que hauria pogut ser i no va ser fins a la Crida Nacional de 1987, un manifest que van signar un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, que proposaven que ERC aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola, el que incloïa la renúncia del PSC a ser l’esquerra nacional que s’enfrontés al pujolisme. Barrera no va entendre el món que venia i Joan Hortalà i la seva gent eren liberals a la vella manera, més de dreta que d’esquerra, lluny de l’esperit que havia animat el republicanisme de preguerra. Així doncs, el PSC, un cop feta la unificació dels tres partits que es reclamaven socialistes l’any 1978, va esdevenir el partit de l’esquerra catalana, vinculat al PSOE, i, per tant, sovint ha patit les tensions derivades d’aquesta relació. Josep Maria Triginer, cap de la Federació Catalana del PSOE en el congrés d’unificació, sempre s’ha queixat que el PSC no hagi fet com el PSPV, que es va rendir al PSOE sense cap especificitat: “el PSC no pot tenir autonomia a Madrid perquè podria tenir la temptació de fer una política catalanista i no per al bé d’Espanya”. Al congrés d’unificació no va guanyar aquesta tesi i tanmateix el PSC es va convertir en un híbrid que va passar de tenir veu pròpia als Pactes de la Moncloa (vegeu la fotografia on surten Joan Reventós i el mateix Triginer al costat de Felipe González) al que és ara, un grup diputats díscols als quals la gestora del PSOE sancionarà pel seu no a Rajoy.

Malgrat el que creuen els republicans, l’esquerra unionista no els té per esquerrans. No els hi ha considerat mai

A les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments de Catalunya, l'any 1979, el PSC (PSC-PSOE) va aconseguir un gran nombre d'alcaldies que el va consolidar com a un dels partits forts del nou marc polític català. Des d'aleshores ha estat tradicionalment la força política dominant a Catalunya en les eleccions municipals, generals i europees. Se li van resistir les eleccions autonòmiques fins que ERC va propiciar el canvi que es va produir el 2003. Malgrat el que creuen els republicans, l’esquerra unionista no els té per esquerrans. No els hi ha considerat mai. I qui més ho va patir va ser en Carod-Rovira, que n’era molt conscient abans d’esdevenir vicepresident de la Generalitat. Per això va fer el que va fer, per redimir-se. Però aquell PSC hegemònic ha anat declinant i ara passa per la pitjor etapa de la seva història. El PSC s’aferra al catalanisme, com a sinònim de regionalisme, de la mateixa manera que ho fan els vells i corromputs convergents, i abandona a la vegada el dret a decidir i la via canadenca i qualsevol altra solució que no passi per una impossible reforma constitucional espanyola, cosa que Iceta i cia. ja sabien quan van decidir votar no a Rajoy. Una de freda i una de calenta, com gairebé sempre.

Miquel Iceta, que prové del PSP d’Enrique Tierno Galván, un partit més jacobí i tot que el PSOE, pot acabar com Heribert Barrera i esdevenir líder subsidiari d’un altre partit. A Barrera el va animar el seu anticomunisme, a Iceta el pot matar el seu antisobiranisme. Potser sí que queda molt bé que el PSC “aposti per la república, l’eutanàsia i legalització del cànnabis”, però renunciar al dret a decidir és renunciar a ser central en l’actual situació política, cosa que és tan absurda com creure’s que implantar superilles “pacifica” les ciutats i canvia el món. El PSUC es va empassar una mentida marxistoide, que ara recullen els comuns, segons la qual la burgesia catalana es va inventar el catalanisme per intervenir a Espanya i com que no van aconseguir-ho, havia de ser l’esquerra la que havia d’acomplir tal gran tasca. Avui, el PSC i els comuns hi tornen i es preparen per derrotar la revolució nacional catalana que es va posar amb marxa el 2010 amb l’excusa que també hi participa la dreta. Per a l’esquerra unionista l’objectiu seriós i “revolucionari” és ajudar els polítics espanyols a derrotar la dreta cavernícola del PP. Estan intentant de trobar l’aliat que els falta, perquè sempre van coixos del mateix peu, el nacional català. És per aquest motiu que els va saber tant de greu el discurs abrandat i exagerat de Gabriel Rufián al Congrés dels Diputats. Qui no ho vegi és que és cec.