Des que s’ha reeditat el llibre Verdad y mentira en la política (La página indómita), tothom parla de les tesis que Hannah Arendt va defensar en els dos assajos que conté aquesta obra. Jo també en vaig parlar en un article publicat en aquest mateix diari, Justícia i postveritat, per destacar que Arendt havia sabut distingir molt clarament entre opinió i veritat. Esborrar la línia divisòria entre la veritat de fet i l'opinió —deia llavors— és una de les moltes formes que pot adquirir la mentida. Ara afegeixo que recórrer a la mentida no és tan sols una pràctica dels polítics.

Últimament, els diaris unionistes de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico, van carregats de mentides. Quan no les escriuen els articulistes catalans més consentits per cada mitjà, ho fan directament els seus directors. És per això que no puc entendre que hi hagi sobiranistes que encara els donin crèdit. Són mitjans que s’han apuntat al carro de la defensa acèrrima de l’statu quo espanyol, suposo que amb la intenció de superar la ruïna empresarial que amenaça la seva continuïtat.

Últimament, els diaris unionistes de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico, van carregats de mentides

En el cas d’El Periódico, la pràctica partidista del seu director és escandalosa. Des de fa temps, a més, es dedica a escampar un victimisme unionista que fa pena. D’una manera recurrent, Enric Hernàndez escriu un article o un editorial per denunciar un suposat assetjament sobiranista contra els unionistes. I ho escriu un senyor que es dedica a malparlar i a conspirar contra el Govern sobiranista elegit democràticament el 27-S. Primer ho va fer amb un article signat per ell, No ens assenyaleu, del 30 de juliol del 2015. Enric Hernàndez es presentava com a víctima del sobiranisme, quan els únics que a Catalunya han estat perseguits per les seves idees polítiques són, precisament, els polítics sobiranistes. Els sediciosos, en diu, recuperant el vocabulari pervers franquista que va transformar en colpistes els defensors de la democràcia i la República.

Amb la típica demagògia dels conversos —perquè, no sé si ho saben, però Hernàndez, quan era jove, donava lliçons d’independentisme a qui no se’n considerava—, el 2015 es posava poètic i mencionava uns versos de Martin Niemöller per reforçar el seu victimisme. S’hauria pogut aplicar el poema, adaptant-lo als independentistes, perquè ell ha fet exactament el mateix: “Quan els nazis [espanyolistes] van venir a buscar els comunistes [independentistes], / vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista [independentista]... Ja sabem con acaba el poema després que els nazis anessin a cercar els socialdemòcrates, els sindicalistes i els jueus. Potser llavors Hernàndez sabrà per què, si un dia venen a buscar-lo els “constitucionalistes”, no hi haurà ningú més que pugui protestar. L’Estat espanyol és impecable, si no que els ho preguntin a les víctimes del GAL, i s’ha dedicat a pràctiques il·legals, paral·legals o directament delictives mentre el senyor Hernàndez, entre molta altra gent, mirava cap un altre costat.

Com tots els bons demagogs i mentiders, Enric Hernàndez retorna al victimisme que abans ell mateix atribuïa al pujolisme

Com tots els bons demagogs i mentiders, Enric Hernàndez ha replicat l’article del 2015 amb un altre, Contra la Catalunya binària, amb el qual retorna al victimisme que abans ell mateix atribuïa al pujolisme. El director d’un diari que només presenta la realitat de forma binària —o ets de dreta o ets d’esquerra— resulta que se sent encaixonat perquè els sobiranistes reclamen un referèndum i els unionistes el neguen. Cadascú tria l’equip el qual vol animar. Hernàndez i El Periódico han decidit jugar amb la samarreta dels unionistes. I tanmateix, aquest Govern tan dolent que presideix Carles Puigdemont li continua subministrant les suculentes subvencions que serveixen perquè el seu diari no tanqui. Ai las, quines coses, quina manera de ser perseguit! El decrèpit règim autonòmic també cal que caigui per això.

Quan Hannah Arendt parlava de la mentida en el seu llibre, es referia a les mentides que són utilitzades com a armes polítiques per destruir l’adversari o per amenaçar tota una part de la població. Això és el que fa Enric Hernàndez —o José Antonio Zarzalejos des de les pàgines de La Vanguardia— quan insinuen que a Catalunya s’està preparant un cop d’Estat i es persegueix els pobres constitucionalistes. Són la casta privilegiada del règim del 78 que no vol que res es mogui, perquè viuen de la moma de les subvencions, inflades a còpia de regalar exemplars als estudiants de les universitats i als transeünts de Rodalies.

Xoc de trens estació Montparnasse 1895 (Lévy & Fils)
MÈDIA CIRCUS El procés, del xoc de trens al cop d'Estat Antoni Maria Piqué