L'antic senador del PNB, Iñaki Anasagasti, el 2011, en el context de l'alto el foc d'ETA, va escriure en el seu blog del diari Deia una reflexió molt significativa per entendre què ha passat al País Basc en els últims quaranta anys: “El món d’HB el 1977 va cometre, a part d'un immens delicte moral, un garrafal error estratègic. Existia una ETA nascuda sota el franquisme en resposta violenta a la violència institucional del règim i, en lloc de donar una oportunitat a la convivència pacífica, van creure en una victòria que anomenaven militar per part d'una organització que practicava el terror i volia organitzar les nostres vides sobre la base d'una Euskadi socialista, reunificada i euskaldun. Encara no havien fet seu el nom permès pel franquisme i utilitzat pel carlisme d'Euskal Herria”. Anasagasti es mostra aquí, com sempre, contundent.

Les crítiques més dures dirigides contra l'esquerra patriòtica basca, l'esquerra abertzale, sovint surten del mateix nacionalisme basc i arrenquen de les frustrades converses de Txiberta de 1977. Malgrat el fracàs dels contactes mantinguts a Biarritz el 1975, dos anys després es van aplegar a l'hotel Txiberta d’Anglet representants d'ETA (M), ETA (PM), ANV, EIA, LAIA, EHAS, ESB, Branka, el Grup d'alcaldes de Bergara i el PNB, representat per Juan José Pujana, Gerardo Bujanda i un jove Joseba Azkarraga. L'amfitrió va ser Telesforo Monzón, un vell nacionalista republicà que va actuar de pont entre el PNB i ETA. Ho explica molt bé Aurora Madaula, una historiadora del fet basc.

La proposta de l'esquerra abertzale era no participar a les  primeres eleccions legislatives convocades per Suárez per al mes de  juny d'aquell any 1977 i, a canvi, ETA abandonaria la via armada. El  PNB s’hi va negar en rodó i va argumentar que, un cop mort el dictador, era l'hora de la política i d'acabar amb la lluita armada, entre altres raons, per alliberar els presos de les presons. El PNB va descobrir molt abans que els nacionalistes catalans com raonava l'esquerra patriòtica. A diferència de Junts pel Sí, el PNB va saber des dels anys de la Transició que els esquerranistes no li donarien mai un cop de mà ni per triar lehendakari ni per aprovar els pressupostos de la comunitat autònoma.

Desgraciadament, com va constatar el proppassat cap de setmana a Baiona Joseba Azkarraga, avui en les files d’Eusko Alkartasuna —i per tant, membre de Bildu—, el 1977, a Txiberta, ningú no va voler escoltar ningú. El PNB va participar en les primeres eleccions democràtiques i al cap de poc temps va aprovar-se la Llei d'Amnistia. Però ETA no va abandonar les armes. I des de llavors fins a l'alto el foc unilateral del 2011 i el desarmament, també unilateral, del passat dissabte 8 d'abril, la violència es va convertir en un actor polític que no ha beneficiat ningú, ni tan sols l'esquerra patriòtica, amenaçada per l'emergència d'una esquerra populista amb seu a Madrid i que en les últimes eleccions li va robar un bon grapat de vots.

No comparteixo la tesi que Anasagasti defensa en el seu blog quan recorre a l'escrit per Manuel Irujo anys enrere sobre els col·laboracionistes franquistes, reconvertits en demòcrates, per reclamar als conversos al pacifisme —o sigui l'esquerra patriòtica—, que no doni lliçons de res als nacionalistes demòcrates. Per a mi, en canvi, sense aquests conversos no hauria triomfat definitivament la pau. Cal reconèixer, no obstant això, que l'esquerra abertzale no ha sabut tenir l'audàcia del Sinn Féin per acabar amb la violència. No va saber veure el momentum global que posava fi a les organitzacions armades ideològiques nascudes als anys 60. A Irlanda del Nord, el Sinn Féin va encertar-lo, segurament ajudat pels nord-americans que donaven suport a l’IRA amb diners, i va capgirar la situació, fins al punt que avui té un avantatge polític extraordinari que el situa molt per sobre de l’SDLP, el partit nacionalista catòlic majoritari el 1998, l’any en què es van signar els Acords de Divendres Sant.

El desarmament d'ETA és l'oportunitat de tornar a somiar amb un futur en pau per al País Basc. La resta, aquesta “Euskadi socialista, reunificada i euskaldun” que exigien ETA i el seu entorn el 1977, avui l'esquerra patriòtica haurà d'aconseguir-la a còpia d'acumular vots. L’exercici de la democràcia és l'única via per derrotar els democratacristians del PNB i, de passsada, fer escac a l'Estat. És el que està passant a Catalunya i que ara serveix d'exemple a Otegi i als seus amics.