El govern de Mariano Rajoy ha decidit liquidar l'autonomia de Catalunya precisament avui, quan fa 40 anys del retorn del president Tarradellas a Catalunya. Paradoxalment fa tants anys com els que va durar la dictadura franquista. Rajoy diu que només suspèn els càrrecs electes rebels, però està clar que des del 20 de setembre, si no abans, l'autonomia catalana ha deixat d'existir. La gran diferència entre l'estrena fictícia de l'autonomia el 1977 i ara és que el PSC ha canviat de bàndol. Aquest és el gran drama. El decret de restitució de la Generalitat va ser una filigrana i una maniobra per descafeïnar la victòria de les esquerres a Catalunya a les eleccions del 15-J, encara que al PSC i al PSUC els costés adonar-se'n. La situació actual és diferent, ja que l'Estatut d'Autonomia del 2006 va ser retallat pel TC el 2010, en el que va ser la primera fase de la desnaturalització de l'autogovern amb la participació activa del PSOE, i ara arriba la destitució del president i del Consell Executiu amb l'adhesió servil del PSC. Han passat 40 anys i Miquel Iceta dirigeix un PSC que s'ha convertit en la Federació Catalana del PSOE.

Els socialistes són els grans culpables de la derrota de l'autonomia. Els recordo la seqüència perquè el pou pregon de la desmemòria no engoleixi la realitat. Els socialistes primer es van enrocar en un antipujolisme ferotge, incloent-hi el suport a la LOAPA que va ser conseqüència del primer intent de cop d’Estat el 23-F de 1981. Anys més tard van combatre l'Estatut que havia promogut el president Maragall, a qui van fer la vida impossible, malgrat ser del seu partit i el primer president socialista català. A la fi, en ple procés sobiranista, van deixar de defensar el referèndum com a solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya. Aquesta setmana faran el ple al quinze quan esdevinguin els còmplices de PP i Cs per implantar un règim policíac a Catalunya que comportarà la destitució del president i del Govern elegits democràticament i de tots aquells alts càrrecs —i també funcionaris— que considerin desafectes al nou règim. Em fa posar la pell de gallina escriure això. Si no és un estat del terror, no sé què deu ser. És clar que sempre hi pot haver una situació pitjor, com és que t'empresonin per defensar una idea política. Un dia li vaig preguntar a un conegut meu unionista què li semblaria que, en una Catalunya independent, les noves autoritats es decidissin a passar comptes amb els líders unionistes. Què els semblaria a Miquel Iceta, Inés Arrimadas i Xavier García Albiol que l'Estat català els empresonés per alta traïció? Personalment, em semblaria un despropòsit, encara que aquests tres personatges em provoquin basques.

L'unionisme ja és aquí. Arriba amb un decret governamental que és, senzillament, un cop d'estat amb aparença de legalitat. Té la justícia al seu favor, ja que a Espanya la divisió de poders és inexistent, i l'aval de la monarquia. Les forces de la reacció, doncs, implantaran a partir de divendres un règim per intentar sufocar —per la via de la destrucció política i personal— el sobiranisme. Dissabte vaig veure plorar molta gent a la massiva manifestació per la llibertat dels dos Jordis, que alhora es va convertir en una demostració de repulsa a l'aplicació del 155. La gent plorava amb sentiment. La revolució dels somriures s'havia convertit per un dia en la revolta dels indignats. El plor era de ràbia contra aquells que, a sobre, diuen que tota la culpa és dels independentistes per no haver frenat a temps. A les comissaries franquistes es raonava igual. És que Espanya és més important que la democràcia? Per als militars franquistes, per als "nacionals" del 1936, era evident que sí. Per als seus hereus, PP i Cs, també. Però ara sabem que per al PSC defensar la unitat d'Espanya és molt més important que preservar l'autogovern català. Les dictadures són dictadures, encara que facin veure que no ho són, com els assassinats dels GAL eren terrorisme d'Estat. Qui va acceptar sense immutar-se aquella barbaritat per combatre ETA es pot empassar ara l'estat d'excepció que viurem els pròxims mesos.

Si cal morir, almenys morim amb dignitat. Cal, per tant, que el Parlament legítim aprovi l'aixecament de la suspensió de la declaració d'independència

Tots els cops d'estat comencen de la mateixa manera. Primer se cessa el govern legítim, després es controlen els mitjans de comunicació i es tanca el parlament, i, finalment, es depura l'administració dels elements subversius. Suposo que a partir de la implantació del nou règim, amb el vot favorable d'un antic president socialista de la Generalitat (quina infàmia, redéu!), començarà la persecució de persones, s'intentarà escapçar l'opinió pública i s'atacarà el sobiranisme com un delicte d'alta traïció a Espanya. En quaranta anys, doncs, haurem passat d'aquell "Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí" al "Damnats de la terra, els bàrbars ja són aquí". Les forces d'ocupació es faran amb el control de les institucions sense passar per les urnes. Només els ingenus i els tramposos es poden creure que si durant aquesta setmana el president Carles Puigdemont convoqués eleccions autonòmiques s'aturaria l'assalt a les institucions perpetrat per la coalició autoritària. Si cal morir, almenys morim amb dignitat. Cal, per tant, que el Parlament legítim aprovi l'aixecament de la suspensió de la declaració d'independència, seguint el mandat de l'1-O, i posi tothom al seu lloc.

La mort de la Catalunya autònoma ja està anunciada, però "la nostra esperança és invencible" —va escriure Antoni Rovira i Virgili el juliol de 1939 en el que era el seu primer llibre a l'exili—. "Catalunya i els catalans —concloïa el patrici republicà— mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament". No va poder viure-ho, ja que va morir el 1949. Els confesso que tinc una sensació semblant a la de Rovira. Em puc imaginar l'estat d'ànim dels que van perdre-ho tot en veure Catalunya sotmesa a la dictadura del general Franco. Jo vaig viure el retorn de Tarradellas i estic segur que viuré la fi del règim del 78. Espero poder viure uns quants anys més per poder assaborir la victòria contra aquests nous bàrbars i superar així el neguit de l'insomni amb la independència del meu país.